HISTÒRIA

EXERCICIS

Lectura 33: DÉNIA, UNA FLORÈNCIA DEL SEGLE XI?

Dénia: una Florència del segle XI?

Al llarg de la història, cada ciutat ha tingut la seua edat d’or, la seua festa. La de Dénia, sens dubte, fou en el segle xi. Va ser una festa de pensadors i del pensament. Un mil·lenni després, ens continua sorprenent la importància dels filòsofs, islamistes, científics, metges i escriptors que aconseguí congregar la ciutat. Era gent de primer orde i del màxim nivell intel·lectual. El millor d’al-Àndalus.

Potser, el pas del temps, la nostàlgia i les llegendes han mitificat un poc aquella època, com passa en realitat amb totes les èpoques daurades, però en l’actualitat els historiadors coincidixen que la Dénia de 1014 i dels anys posteriors va tindré la mateixa importància en el pensament que van adquirir les repúbliques italianes del Renaixement alguns segles després. És per això que no ens ha d’estranyar que el catedràtic de la Universitat d’Alacant Francisco Franco-Sànchez s’haja referit a Dénia com una “Florència del segle xi”.

Tot va començar en realitat amb una tragèdia: la d’una guerra civil. La de Còrdova que, al final del segle x, provoca la fi del seu califat i la desmembració d’al-Àndalus en una sèrie de regnes de taifes governats per senyors bel·licosos, capritxosos i un pèl anàrquics que competixen entre ells. Competixen per a mal, fent-se la guerra, però també per a bé: mirant de veure qui és capaç d’atraure —i de pagar— el poeta o l’erudit més brillant. En este sentit, Dénia no va ser cap excepció: Còrdova, Sevilla, Múrcia o València també tingueren senyors que van actuar com a mecenes de l’art i de la ciència.

Però... què feu que Dénia fora especial? Segons Franco-Sànchez, el primer motiu és que el rei o emir de Dénia, Mujàhid, es va cansar prompte de la guerra. Després de fugir de Còrdova, Mujàhid, conegut també com a Musset, acabà establint-se a Dénia, una ciutat ja important en tot al-Àndalus perquè acollia una de les drassanes més actives del califat. Ell fou el fundador del regne taifa de Dénia, que s’estenia des del sud de la ciutat de València fins al nord de la de Múrcia i des de la mar fins a la serra de Segura (actual província de Jaén). Va governar entre els anys 1010 i 1044, i expandí els seus dominis amb l’annexió de les Balears (1015). Fins i tot intentà infructuosament conquistar l’illa de Sardenya. Però a partir de 1020 no hi ha més notícies bèl·liques del seu regnat. El seu fill i successor, que governà des de 1044 fins a la fi de la taifa en 1076, tingué també un regnat pacífic. Franco-Sànchez assenyala que “Dénia fou un focus cultural gràcies a la sagacitat dels seus sobirans, que en compte de balafiar les seues fortunes en costosos exèrcits de mercenaris per a guerrejar contra els seus veïns, com feia la resta dels reis de taifes, es van dedicar al florent comerç per mitjà del tràfic portuari i del cors, i per això els diners no paraven de fluir a la ciutat”. Amb la incorporació de les Balears, el regne de Dénia havia passat a ocupar una posició estratègica en el control del comerç marítim del Mediterrani occidental i la ciutat s’engrandí fins a acollir 30.000 habitants.

Encara hi ha una altra raó que ho explica: la mare de Mujàhid era cristiana, per la qual cosa el rei “s’esforçà sobre manera per mostrar-se com un sincer musulmà” i mirà d’atraure a la ciutat destacats exegetes de l’islam, autèntics filòsofs d'aquella època. Així i tot, no es pot considerar l’emir com un dogmàtic religiós. Dénia, com la resta de taifes, es caracteritzà per la convivència pacífica entre musulmans, jueus i cristians; un clima de tolerància que desapareixeria al final del segle amb la invasió des del nord d’Àfrica dels fanàtics almoràvits (1092).

A més de l’or del rei, molts científics se sumaren a la festa de la Dénia del segle xi perquè fugien del desastre de Còrdova. Es van ajuntar així en la ciutat una sèrie de personatges extraordinaris, com ara: el cec Ibn Sida, capaç de reunir en 17 volums enciclopèdics tot el saber de l’època; el geòmetra i astrònom Ibn al-Saffar, expert en l’ús de l’astrolabi; diverses generacions de metges de la famosa saga dels Ibn Zuhr; Abu-I-Mutarrif, autor d’un tractat de farmacologia que després seria àmpliament estudiat i difós en els regnes cristians, o el poeta Ibn al-Yamani, que venia cada poema per l’estimable preu de cent dinars. A més, Dénia va veure nàixer l'erudit Abu-I-Salt, un autèntic Leonardo da Vinci de l’època, que destacà en disciplines tan diverses com la farmacologia, la poesia, la música i la filosofia, o Ibn al- Labbana, considerat el poeta més important d’al-Àndalus d’aquella època.

TESTS

A

A

A

Lectura 67: PER QUÈ ELS JOVES JA NO ESTUDIEN HISTÒRIA

Per què els joves ja no estudien història

Els pares i els avis parlaven d’història constantment, com una mestra per a la vida, un repositori fiable de lleis de la conducta humana i un grapat de fets rellevants que servien d’àncora contra els sacsejos de les modes i la propaganda. Jo creia que amb els anys i l’estudi faria com ells i adquiriria un sentit integrat de la història, d’aquells que et fan anar amb el cap dret pel carrer. No ha sigut així: ni jo ni ningú del meu voltant parlem d’història. Tothom parla d’humanitats, que no és el mateix. Fa un parell d’anys, una investigació de l’historiador americà Benjamin Schmidt demostrava que, en la passada dècada, els estudis d’història s’han empetitit més de pressa que qualsevol altra carrera universitària als Estats Units, encara que el nombre d’universitaris no ha parat de créixer. Jo em relacione constantment amb periodistes que han estudiat o estudien humanitats, sociologia, filosofia, economia o fins i tot programació. Absolutament ningú enraona en termes d'història.

El que es perd amb el declivi de la història no és què pensar, sinó una manera de fer-ho. Són un volum i una textura: les humanitats són dúctils i lleugeres, la història és rocosa i pesa. La història dona, sobretot, un pes al lloc. Mentre que la teoria d’un sociòleg o el postulat d’un filòsof t'arriben en forma de conclusió neta i finalitzada, com una fórmula universal que pots aplicar en qualsevol moment i circumstància, el coneixement històric està sempre localitzat. Allà on les altres disciplines t’ofereixen una il·lusió de claredat i domini, la història et dona un saber en tensió amb ell mateix. En comptes d'una explicació unívoca, la narrativa històrica t'exposa el batibull de factors econòmics, polítics i culturals que s’estiren els uns als altres en un espai i un temps determinats. L'estudi de la història ensenya humilitat i a pensar tràgicament, en el sentit que posa límits a allò que podem aspirar a canviar i a quines són les maneres viables de fer-ho.

Mil factors poden explicar el declivi de l’interès en els estudis d'història. Un és molt obvi: la crisi econòmica secular s’ha traduït en un auge de les disciplines científiques i d'enginyeria, que són les úniques connectades amb perspectives laborals. Un altre de relativament nou s'entén llegint Historia: ¿Por qué importa? (Alianza), un llibret interessant de Lynn Flunt que explica com la disciplina s’ha obert exponencialment en els últims anys: si fa mig segle et senties coneixedor de la condició humana amb un curs sobre Roma i poca cosa més, ara hi ha moltes més històries que abans: dones, orient, postcolonialisme... Amb l’empoderament dels silenciats, la història s’ha tornat més complexa i les seues certeses més revisables. Hunt pren aquesta crisi de legitimitat com una oportunitat per a créixer col·lectivament i aprofundir el nostre sentit de ciutadania, i té tota la raó del món per a fer-ho; però per als joves que hem vist com tants monuments i noms de carrers canviaven, també ha sigut una manera de fer-nos més escèptics i buscar respostes a altres llocs.

Perquè La qüestió fonamental és La del lloc. Les pantalles i la xarxa erosionen la sensació d’espai, i fan que a tot arreu puguem escoltar les mateixes veus i fer les mateixes coses. Les opinions circulen deslligades del seu context concret, però, pel sol fet de viatjar en la interfície minimalista d’un iphone, adquireixen una aura d'autoritat tecnològica. Tal com explica l’historiador Timothy Snyder, els neofeixismes s'enlairen desconnectant la gent de La seua realitat immediata gràcies a l’efervescència de la propaganda digital, substituint el periodisme local de fets per un periodisme llunyà de narratives abstractes i grandiloqüents, de guerres culturals amb enemics imaginaris que no s’acaben mai. En canvi, la història ens dona una brúixola fiable perquè parla de geografia: cada lloc té una saviesa específica que ha sedimentat a còpia d'anys de xoc amb la realitat, i l’única manera d’entendre certes coses és entendre-les amb la història dels seus llocs.

Un altre autor que també va reflexionar sobre els efectes dels usos de la història va ser Walter Benjamin. El seu text Sobre el concepte d'història és un bon exemple per a observar com un pensador de formació marxista, amb aspiracions revolucionàries, pot superar la gran xacra del marxisme: la fe cega en el progrés. Si la història ensenya alguna cosa és que el progrés científic no va de la mà del progrés moral, i que cap conquesta humana durarà per sempre si no es recorda i es defensa en el dia a dia. La història dona dimensió a les lluites i sacrificis immensos que hi ha darrere de cada guany, mentre que les humanitats i la ciència tendeixen a amorosir el conflicte i donar les victòries per descomptades. És per això que el cosmopolitisme gandul és el millor aliat tant dels poders conservadors com del mercat neoliberal: quan es perd el sentit del lloc, quan s’obliden els fets històrics que expliquen la realitat que ens envolta, no sabem ni de què ni de qui defensar-nos perquè ni tan sols sabem que estem sent atacats.

TEST

Lectura 31: RODERIC DE BORJA

Roderic de Borja

Fill de Jofré Gil Llançol i Escrivà i d’Isabel de Borja, Roderic va nàixer a Xàtiva l’1 de gener de 1432. Amb només sis anys mor son pare i la família es trasllada a València. S’instal·la al palau episcopal i viu sota la tutela del seu oncle matern Alfons de Borja, el futur papa Calixt III.  Gràcies  a  ell  estudia  dret  civil  i canònic i té  una fulgurant carrera  eclesiàstica.  Amb 25 anys, quan el seu oncle ocupa el siti papal, és nomenat cardenal i vicecanceller de la cúria romana.  El  fet  que  conservarà  durant  35  anys  este  càrrec,  de  màxima  importància  en l’Església  romana,  pot  considerar-se  extraordinari,  sobretot  tractant-se  d’un  llinatge  no  italià, la  qual  cosa  demostra  la  seua  gran  habilitat  com  a  diplomàtic.  Home  dotat  d’una  forta personalitat,  intel·ligent,  amb  molt  de  carisma  i  un  gran  poder  de  seducció,  portà  una  vida llicenciosa i se li atribuïxen fins a nou fills. Això últim no representava en aquell moment cap escàndol,  ja  que,  abans  de  la  Contrareforma  del  segle  XVI,  estos  comportaments  eren habituals entre els eclesiàstics. 

Durant els seus primers anys a Roma, Roderic acumulà beneficis, rendes eclesiàstiques i un considerable  nombre  de  bisbats  i  abadies.  Va  esdevindre  ei  cardenal  més  ric  de  la  cúria vaticana i es va fer construir el primer palau renaixentista de Roma, actualment conegut com a  palau  Sforza-Cesarini  o  Cancelleria  Vecchia,  on  va  viure  amb  la  seua  amant  Vannozza Cattanei de la relació amb la qual van nàixer els seus fills Cèsar, Joan, Lucrècia i Jofré. 

En morir Calixt III en 1458, no abandonà Roma, malgrat les pressions antiborgianes, i el seu vot  resultà  decisiu  en  el  conclave  que  va  elegir  el  papa  Pius  II,  d’origen  toscà.  Durant  els breus pontificats de Pius II i dels seus tres successors, Roderic fou una figura cabdal en la cúria  romana  i  va  ser  prou  hàbil  per  a  succeir-los  en  el  tron  papal  en  1492  amb  el  nom d’Alexandre VI. L’elecció de Roderic com a papa té com a rerefons la ruptura de l’equilibri polític  italià  a  causa  de  la  usurpació  del  ducat  de  Milà  per  part  de  Lluís  Maria  Sforza.  El conclave que havia d’elegir el nou papa es dividia entre els partidaris milanesos dels Sforza, representats pel cardenal Ascanio, i els de Giovanni delia Rovere, de Nàpols. Alexandre és vist com una solució de compromís, gràcies al poder econòmic i polític que havia obtingut. 

Com  a  papa  maldà  en  va  per  ordenar  el  territori  italià,  disgregat  en  estats  menuts.  Per  a aconseguir-ho, va casar els fills amb membres de diferents regnes i repúbliques italianes i va nomenar el seu fill Cèsar capità general de l’Església, el qual inicià una sèrie de campanyes militars sobre les ciutats del centre d'Itàlia a fi de construir un nou estat fort i centralitzat.

Alexandre VI, igual que Calixt III, sabia que a la cort vaticana i a Roma, amb tants enemics i envejosos, només podia confiar en el seus parents, amics i compatriotes, entre els quals se sentia còmode i segur. La realitat era que els papes solien envoltar-se de gent de confiança per a  fer front a uns nobles que discutien, sovint de manera tirànica, l’autoritat del cap de l’Església,  fins  i  tot  negant-se  a  pagar  impostos.  Alexandre  VI  accentuà  esta  política  en practicar obertament el nepotisme, és a dir, adjudicant càrrecs de responsabilitat als parents pròxims. D’esta manera, Roma s’omplí de xativins i valencians que buscaven l'oportunitat de fer fortuna, obtindré càrrecs i formar part de la cort pontifícia. L'abundància de valencians va ser tal que, igual que en el papat de Calixt III, la llengua de la cort vaticana, tant del servici privat com la dels seus fills (nascuts a Itàlia i de mares italianes), era el valencià. 

En l’aspecte  cultural, Roderic es  va envoltar  d’una cort  fastuosa.  A  més de destacar en el mecenatge d’humanistes i artistes com ara Rafael i Miquel Àngel, va reformar el castell de Sant’Angelo i es féu construir uns apartaments sumptuosos al Vaticà. De fet, es diu que el primer or vingut des d’Amèrica, que li van regalar personalment els Reis Catòlics, l’usà per a decorar el sostre de Santa Maria Major, una de les quatre basíliques majors de Roma. 

El 18 d'agost de 1503, Roderic de Borja moria en circumstàncies encara poc clares, quan els Borja es trobaven al cim del seu poder. Va ser soterrat de manera ràpida i quasi clandestina al  costat  de  la  tomba  del  seu  oncle.  Les  despulles  dels  dos  papes  valencians  ocupen  un modest sepulcre en l'església de Montserrat de Roma.

TESTS

A

Lectura 29: RESTES SUBMARINES A LA VILA JOIOSA

Restes submarines a la Vila Joiosa

Durant la guerra del 14, la nostra costa es va convertir en un santuari per als mercants aliats encarregats d’abastir el sud d’Europa. Les rutes entre Anglaterra i el sud de França i Itàlia feien cap a les aigües neutrals de la Mediterrània, però això també ho sabien els alemanys, que feren d’estes aigües una de les seues zones preferides de caça. Per això, l’any 1917 els alemanys decidiren intensificar els atacs i assignaren la costa mediterrània com a zona de patrulla al submarí U64, sota les ordes del tinent Robert Morath. Durant este temps i abans de ser afonat el 17 de juny de 1918 entre Sicília i Sardenya, I’U64 -amb 36 tripulants, 6 torpedes i capacitat per a navegar a 50 metres de profunditat- va causar estralls a les rutes marítimes aliades, però és just davant de les costes de la Vila Joiosa on la seua petjada és més notable. Fins a sis mercants hi van ser afonats per Morath.

Malgrat que la gent de la Vila coneixia els fets -els atacs eren clarament visibles des de la costa-, i que alguns vaixells van ser batejats pels vilers, com ara el Gasolina, per la seua càrrega, o la Nina, per estar a l’altura d’una zona coneguda amb este nom, no va ser fins fa una dècada que començaren a investigar-se’n les restes. Va ser el propietari d’un club de submarinisme de la localitat qui començà a preocupar-se’n a partir dels comentaris dels pescadors, que deien que en algunes zones perdien moltes xarxes en quedar-se atrapades.

Els mercants es troben en diferents punts de la costa, a una profunditat entre 55 i 80 metres. Les restes es conserven en molt bon estat, ja que tots els vaixells estan drets sobre el fons del mar i s’observen clarament totes les parts dels bucs, inclosos els punts on van ser encertats pel submarí. Les restes són un autèntic paradís per als submarinistes, ja que, a més dels vaixells i la seua història, també es pot observar una gran quantitat d’espècies marines, com ara llagostes, peixos lluna, morenes o congres.

La investigació duta a terme ha identificat exactament quins són els vaixells afonats, la seua destinació, la càrrega i la data de cada afonament. Així, l’Owasco, un vapor mixt de càrrega i passatgers de 122 metres, que va ser afonat el 10 de desembre de 1917 quan navegava en comboi entre Norfolk i Gènova, transportava passatgers i una càrrega de 50.000 barrils de combustible. Va provocar un gran foc i, per això, a la Vila es coneix com el Gasolina. El Crathorne, un vapor de càrrega de 93 metres, que anava en el mateix comboi, també va ser afonat aquell dia. El D. A. Gordon fou afonat l’endemà, 11 de desembre de 1917, quan navegava de Marsella a Melilla; era un mercant de càrrega destinat al transport de carbó, i feia 77 metres d’eslora. Eixe mateix dia el Minorca va ser atacat quan navegava de Gènova a Cartagena: es tracta del vaixell més menut de tots els afonats a la zona, amb 68 metres d’eslora. D’altra banda, el Participation feia la ruta entre Sicília i Liverpool amb un carregament de llimes i taronges quan va ser atacat per l’U64 el 4 de febrer de 1918. Este vaixell, de 92 metres d’eslora, rep el nom de la Nina o el de les taronges i es conserva una fotografia de la tripulació del submarí alemany eixugant els cítrics a la coberta del submarí després del seu afonament. Finalment, el Caprera va ser afonat el 5 de febrer de 1918: era un vapor mixt de càrrega i passatgers de 93 metres d’eslora, armat amb 4 canons.

Les aigües de la Vila Joiosa són un autèntic paradís de tresors submarins, ja que no sols s’hi troben els sis vaixells afonats pels alemanys en la Primera Guerra Mundial, sinó que també conserven les restes d’un vaixell romà, el més gran trobat a la Mediterrània. El descobriren un grup de bussejadors aficionats l’any 2000, i és una de les troballes arqueològiques més importants del Mediterrani occidental, una autèntica joia del món antic. La nau, de 400 tones i amb una eslora de 30 metres, transportava més de 1.200 àmfores amb salses derivades del peix, molt cotitzades en temps de l’imperi Romà. Les restes es coneixen amb el nom de Bou Ferrer en honor als bussejadors que les descobriren, i d’ençà que foren descobertes han patit diverses espoliacions per a vendre les àmfores en el mercat negre. Per este motiu, s’hi va instal·lar un sistema de protecció pioner en excavacions arqueològiques consistent en un enreixat submarí que impedix l’extracció de les restes.

TESTS

A

Lectura 18: L'EXPULSIÓ DELS MORISCOS

L’expulsió dels moriscos

El 4 d’abril de 1609, el Consell d’Estat va proposar formalment la deportació completa dels moriscos, els descendents dels musulmans que durant el segle XVI havien sigut forçats a convertir-se al cristianisme. L’orde afectava tots els regnes de la península Ibèrica, començant pels moriscos del Regne de València. Este procés es culminaria sis anys més tard i va representar la pèrdua de béns, terra i pàtria d’una tercera part de la població valenciana d’aquella època.

El 22 de setembre de 1609 es va publicar als carrers de València el decret d’expulsió general dels moriscos. El ban va establir la deportació al nord d’Àfrica de tota la població de moriscos, amb molt poques excepcions (que van resultar només provisionals): sis cases de cada cent en cada lloc per tal d’auxiliar els nous pobladors, els infants menors de quatre anys amb permís dels pares, i els adults que pogueren acreditar una pràctica continuada de vida cristiana.

A partir dels tres dies de la publicació del ban en cada localitat, els moriscos, sota pena de mort, no la podien abandonar fins que vingueren a buscar-los per dur-los a embarcar als ports assignats. Els deportats podrien endur-se els diners, vestits i altres béns mobles, i tenien assegurat el passatge, manteniment i bon tracte fins a desembarcar a Barbaria. Això era en teoria, perquè les poques galeres reials eren del tot insuficients, i els comissaris hagueren d’acudir a requisar, noliejar o llogar tota classe d’embarcacions comercials, grans o menudes, per a poder dur a terme el trasllat de tants milers de persones. I l’operació, per a gran part de les víctimes, es va convertir en un infern: eren insultats, agredits i sovint saquejats pel camí cap a la costa, havien de malvendre les ferramentes i objectes que no podien carregar (els ports es convertiren en fires improvisades, amb preus tan baixos com no s’havien vist mai), sovint van patir fam esperant en els ports mateixos i durant la travessia, en molts casos van ser robats durant el viatge per mariners i patrons sense escrúpols i, fins i tot, llançats a la mar.

La negativa a abandonar les terres i cases on havien viscut durant segles, juntament amb el rumor que les tripulacions de les galeres degollaven sistemàticament els moriscos una vegada que arribaven a alta mar, provocaren dos rebel·lions greus que s’iniciaren a l’octubre de 1609 a la mola de Cortes i a la vall de Laguar, on finalment s’aplegarien milers i milers de moriscos que fugien del desterrament. El dia 21 de novembre els soldats assaltaren estes serres i començà un episodi brutal. Els moriscos morts es van comptar per milers, i la xifra anà augmentant en les setmanes següents. Encara que la majoria dels moriscos rebel lats van sobreviure a l’assalt dels soldats, no van poder resistir el trasllat posterior fins als ports, ni les dures condicions de l’embarcament, ni les encara pitjors condicions amb què es van trobar després del desembarcament en la costa barbaresca, sense diners i quasi sense aliment, extenuats i derrotats. I els qui van aconseguir fugir-ne van ser sotmesos a una espectacular persecució per nobles i soldats, per acabar sent capturats i fets esclaus.

TESTS

A