Dénia: una Florència del segle XI?
Al llarg de la història, cada ciutat ha tingut la seua edat
d’or, la seua festa. La de Dénia, sens dubte, fou en el segle xi. Va ser una festa
de pensadors i del pensament. Un mil·lenni després, ens continua sorprenent la importància
dels filòsofs, islamistes, científics, metges i escriptors que aconseguí congregar
la ciutat. Era gent de primer orde i del màxim nivell intel·lectual. El millor
d’al-Àndalus.
Potser, el pas del temps, la nostàlgia i les llegendes han
mitificat un poc aquella època, com passa en realitat amb totes les èpoques daurades,
però en l’actualitat els historiadors coincidixen que la Dénia de 1014 i dels
anys posteriors va tindré la mateixa importància en el pensament que van
adquirir les repúbliques italianes del Renaixement alguns segles després. És
per això que no ens ha d’estranyar que el catedràtic de la Universitat
d’Alacant Francisco Franco-Sànchez s’haja referit a Dénia com una “Florència
del segle xi”.
Tot va començar en realitat amb una tragèdia: la d’una
guerra civil. La de Còrdova que, al final del segle x, provoca la fi del seu
califat i la desmembració d’al-Àndalus en una sèrie de regnes de taifes governats
per senyors bel·licosos, capritxosos i un pèl anàrquics que competixen entre
ells. Competixen per a mal, fent-se la guerra, però també per a bé: mirant de
veure qui és capaç d’atraure —i de pagar— el poeta o l’erudit més brillant. En
este sentit, Dénia no va ser cap excepció: Còrdova, Sevilla, Múrcia o València també
tingueren senyors que van actuar com a mecenes de l’art i de la ciència.
Però... què feu que Dénia fora especial? Segons
Franco-Sànchez, el primer motiu és que el rei o emir de Dénia, Mujàhid, es va
cansar prompte de la guerra. Després de fugir de Còrdova, Mujàhid, conegut
també com a Musset, acabà establint-se a Dénia, una ciutat ja important en tot
al-Àndalus perquè acollia una de les drassanes més actives del califat. Ell fou
el fundador del regne taifa de Dénia, que s’estenia des del sud de la ciutat de
València fins al nord de la de Múrcia i des de la mar fins a la serra de Segura
(actual província de Jaén). Va governar entre els anys 1010 i 1044, i expandí
els seus dominis amb l’annexió de les Balears (1015). Fins i tot intentà
infructuosament conquistar l’illa de Sardenya. Però a partir de 1020 no hi ha
més notícies bèl·liques del seu regnat. El seu fill i successor, que governà
des de 1044 fins a la fi de la taifa en 1076, tingué també un regnat pacífic.
Franco-Sànchez assenyala que “Dénia fou un focus cultural gràcies a la
sagacitat dels seus sobirans, que en compte de balafiar les seues fortunes en costosos
exèrcits de mercenaris per a guerrejar contra els seus veïns, com feia la resta
dels reis de taifes, es van dedicar al florent comerç per mitjà del tràfic
portuari i del cors, i per això els diners no paraven de fluir a la ciutat”.
Amb la incorporació de les Balears, el regne de Dénia havia passat a ocupar una
posició estratègica en el control del comerç marítim del Mediterrani occidental
i la ciutat s’engrandí fins a acollir 30.000 habitants.
Encara hi ha una altra raó que ho explica: la mare de
Mujàhid era cristiana, per la qual cosa el rei “s’esforçà sobre manera per
mostrar-se com un sincer musulmà” i mirà d’atraure a la ciutat destacats exegetes
de l’islam, autèntics filòsofs d'aquella època. Així i tot, no es pot
considerar l’emir com un dogmàtic religiós. Dénia, com la resta de taifes, es
caracteritzà per la convivència pacífica entre musulmans, jueus i cristians; un
clima de tolerància que desapareixeria al final del segle amb la invasió des
del nord d’Àfrica dels fanàtics almoràvits (1092).
A més de l’or del rei, molts científics se sumaren a la festa de la Dénia del segle xi perquè fugien del desastre de Còrdova. Es van ajuntar així en la ciutat una sèrie de personatges extraordinaris, com ara: el cec Ibn Sida, capaç de reunir en 17 volums enciclopèdics tot el saber de l’època; el geòmetra i astrònom Ibn al-Saffar, expert en l’ús de l’astrolabi; diverses generacions de metges de la famosa saga dels Ibn Zuhr; Abu-I-Mutarrif, autor d’un tractat de farmacologia que després seria àmpliament estudiat i difós en els regnes cristians, o el poeta Ibn al-Yamani, que venia cada poema per l’estimable preu de cent dinars. A més, Dénia va veure nàixer l'erudit Abu-I-Salt, un autèntic Leonardo da Vinci de l’època, que destacà en disciplines tan diverses com la farmacologia, la poesia, la música i la filosofia, o Ibn al- Labbana, considerat el poeta més important d’al-Àndalus d’aquella època.
TESTS
 A |
|
A |
