Què vol dir 'immigrant'?
Es parla constantment d'immigrants. Són ells els actors principals de les nostres anàlisis i, més enllà, d'una presumpta problemàtica pública que sembla preocupar força tothom. Ara bé, ¿d'on ens prové l’absoluta certesa que demostrem a l'hora de contornejar el perfil d’aquell al qual intitulem després immigrant?
Definida per la condició heteròclita i inestable dels
materials humans que la conformen, conscient com és, a la seua manera, de la
naturalesa permanentment alterada de les estructures que la fan possible, una
societat complexa sols hauria de percebre com a immigrants aquells que acaben d’arribar
després d’haver canviat de territori. Immigrant seria, si de cas, aquell que
tot just acaba de posar el peu a l'andana, una figura per força efímera, destinada
a ser reconeguda, examinada i, més tard o més d’hora, digerida per un ordre
urbà del qual constitueix l’aliment bàsic, al mateix temps que una garantia de
renovació i continuïtat. Però si de debò és així, si les ciutats depenen en
tants sentits d’aquestes aportacions humanes que les nodreixen, què justifica
aleshores un discurs que, contradient tota evidència, s’entesta a plantejar la
presència d’immigrants a Europa com una font d’inquietud, com una amenaça o com
una difícil qüestió que cal resoldre? És més,¿a què ve aquesta insistència a
mostrar com un problema allò que en realitat ha estat una solució, l’única, per
a assegurar la perduració mateixa de les societats urbanes? En paral·lel a tot
això, si, com proclamàvem, tot urbanita hauria de reconéixer-se a si mateix com
el resultat més o menys directe d’una migració, ¿què és el que ens permet
designar algú com a "immigrant”, mentre que se’n dispensa d’altres, que el
mereixerien plenament, d’aital qualificatiu? Qui, a la ciutat, mereix ser
designat com a immigrant? I per quant de temps?
Vet aquí el tipus de preguntes que mai ens haurien hagut de
fer, car formularies implica arriscar-se que el personatge que hem decidit col·locar en el centre de la nostra reflexió, i que les instàncies
polítiques i mediàtiques fa temps que sotmeten a la llum dels seus focus, acabe
desdibuixant-se, esvaint-se fins a difuminar-se del tot, i es desvele així la
seua naturalesa en darrera instància ectoplasmàtica, producte d’una superstició
la gènesi de la qual és inequívocament ideològica.
Delatar que aquell al qual anomenem immigrant no és una
figura objectiva, sinó més aviat un personatge imaginari, no desmenteix la seua
realitat, sinó que la intensifica. Dient-ho d’una altra manera: i tant que hi
ha immigrants, però allò que fa d'algú un immigrant no és una qualitat, sinó un
atribut, i un atribut que li és aplicat des de fora, a la manera d’un estigma i
un principi denegatori. L’immigrant seria, sens dubte, un exponent perfecte
d’allò que Gilles Deleuze anomena un "personatge conceptual".
L’immigrant és aquell que, com tothom, ha recalat a la ciutat després d’un
viatge, però que, en fer-ho, no ha perdut la seua condició de viatger en
trànsit, sinó que ha estat obligat a conservar-la a perpetuïtat. I no sols ell,
sinó fins i tot els seus descendents, que hauran d’arrossegar com una condemna
la marca de desterrats heretada dels seus pares i que farà d’ells allò que,
contra tota lògica semàntica, s’acorda anomenar "immigrants de segona o de
tercera generació”.
Lluny de l’objectivitat que les xifres estadístiques li
presumeixen, l'immigrant és una producció social, una denominació d'origen que
s’aplica no als immigrants reals, sinó sols a alguns d'ells. A l’hora
d’establir amb claredat què és allò que cal entendre com a immigrant, el primer
que s’aprecia és que, com dèiem, tal atribut no s’aplica a tot aquell que en un
moment donat va arribar provinent de fora. En l’imaginari social en vigor,
immigrant és un qualificatiu que s’aplica a individus percebuts com a investits
amb determinades característiques negatives. L’immigrant ha de ser considerat,
d’antuvi, estranger, "d’un altre lloc”. A més, d’alguna manera és un
intrús, ja que s’entén que no ha estat convidat. Amb això es convida a oblidar
que si l'anomenat immigrant ha vingut, no ha estat, com es pretén, per causa
d’alguna catàstrofe demogràfica o per la misèria regnant al seu país, sinó,
sobretot, per les necessitats del nostre propi sistema econòmic i de mercat de
disposar d’un exèrcit de treballadors no qualificats i disposats a treballar en
qualsevol cosa i a qualsevol preu. L’immigrant ha de ser, fora d'això, pobre.
El terme immigrant no s’aplica gairebé mai a empleats qualificats
provinents de països rics, fins i tot de fora de la Unió Europea, com ara els
Estats Units o el Japó, i molt menys als milers de jubilats europeus que han
vingut a instal·lar-se ja de per vida a les zones costaneres de l'Estat
espanyol. Immigrant ho és únicament aquell el destí del qual és ocupar els
pitjors indrets del sistema social que l’acull.
A més de ser inferior pel lloc que ocupa en el sistema
d’estratificació social, l’immigrant ho és també en el pla cultural, puix que
procedeix d’una societat menys modernitzada -el camp, les regions pobres de
l’estat mateix, l'anomenat Tercer Món...-. És, per tant, un endarrerit,
civilitzatòriament parlant. Heus aquí per què els immigrants donen peu a allò
que es presenta com a minories ètniques, cosa que mai s’esdevé amb els que,
sent també immigrants, no passen mai per tals, en la mesura que provenen de
països rics. Aquests no són immigrants, sinó residents estrangers, i no
conformen cap minoria ètnica, sinó colònies. No cal dir que el qualificatiu ètnic
serveix per a ser assignat únicament a produccions culturals considerades
premodernes o extramodernes: una dansa sufí o un restaurant peruà són
"ètnics"; un vals o una pizzeria, no. Els gitanos o els senegambians
són “ètnies"; els catalans o els francesos, de cap de les maneres. Tenim,
així doncs, que el que la noció de minoria ètnica permet és
"etnificar", és a dir, indicar l’existència d’una mena de minusvàlua
cultural, i minoritzar aquella qui s’aplica.
L’immigrant sol ser també numèricament excessiu, per la qual
cosa la seua percepció és la d'algú que sobra, que constitueix un excedent del
qual cal alliberar-se. Per últim, l'immigrant és també perillós, car se l’associa
amb tota classe d’amenaces per a la integritat i la seguretat de la societat
que l’acull, i fins i tot per a la mateixa supervivència de la cultura
amfitriona. En resum, l'anomenat immigrant reedita la imatge llegendària
del bàrbar: l’estrany que es veu arribar a les platges de la ciutat i en el
qual s’han reconegut els perfils intercanviables del nàufrag i l’invasor.
Si hem de parlar seriosament, el primer que caldria és
desactivar els llocs comuns que naturalitzen el que no són sinó meres
construccions ideològiques, destinades a presentar com a inevitable l’exclusió
d’uns éssers humans per uns altres. Enfrontant-nos a la realitat objectiva. el
que tenim és que una societat complexa funciona a la manera d’un sistema viu
basat en l'intercanvi i en la cooperació entre les unitats copresents i que s’alimenta
d’energies que copsa del seu exterior, en aquest cas dels homes i les dones que
no deixen mai d’arribar-hi, car d’ells depèn la viabilitat, la renovació i la
continuïtat de tota societat urbanoindustrial. Vet aquí simplement un fet. I és
per aquest fet que una ciutat podria ser aleshores pensada com un colossal
mecanisme caníbal el manteniment fonamental del qual són aquests immigrants que
atrau en massa, però que mai no acaben de satisfer el seu apetit És per això
que a la ciutat ningú hauria de ser considerat intrús, bàsicament perquè no hi
ha ningú que no ho siga. Tothom és immigrant, o fill, o net d’immigrants.
Tothom va vindré de fora alguna vegada.
