Per què els joves ja no estudien història
Els pares i els avis parlaven d’història constantment, com
una mestra per a la vida, un repositori fiable de lleis de la conducta humana i
un grapat de fets rellevants que servien d’àncora contra els sacsejos de les
modes i la propaganda. Jo creia que amb els anys i l’estudi faria com ells i
adquiriria un sentit integrat de la història, d’aquells que et fan anar amb el
cap dret pel carrer. No ha sigut així: ni jo ni ningú del meu voltant parlem
d’història. Tothom parla d’humanitats, que no és el mateix. Fa un parell d’anys,
una investigació de l’historiador americà Benjamin Schmidt demostrava que, en
la passada dècada, els estudis d’història s’han empetitit més de pressa que
qualsevol altra carrera universitària als Estats Units, encara que el nombre
d’universitaris no ha parat de créixer. Jo em relacione constantment amb periodistes
que han estudiat o estudien humanitats, sociologia, filosofia, economia o fins
i tot programació. Absolutament ningú enraona en termes d'història.
El que es perd amb el declivi de la història no és què
pensar, sinó una manera de fer-ho. Són un volum i una textura: les humanitats
són dúctils i lleugeres, la història és rocosa i pesa. La història dona,
sobretot, un pes al lloc. Mentre que la teoria d’un sociòleg o el postulat d’un
filòsof t'arriben en forma de conclusió neta i finalitzada, com una fórmula
universal que pots aplicar en qualsevol moment i circumstància, el coneixement històric
està sempre localitzat. Allà on les altres disciplines t’ofereixen una il·lusió
de claredat i domini, la història et dona un saber en tensió amb ell mateix. En
comptes d'una explicació unívoca, la narrativa històrica t'exposa el batibull
de factors econòmics, polítics i culturals que s’estiren els uns als altres en
un espai i un temps determinats. L'estudi de la història ensenya humilitat i a
pensar tràgicament, en el sentit que posa límits a allò que podem aspirar a
canviar i a quines són les maneres viables de fer-ho.
Mil factors poden explicar el declivi de l’interès en els
estudis d'història. Un és molt obvi: la crisi econòmica secular s’ha traduït en
un auge de les disciplines científiques i d'enginyeria, que són les úniques connectades
amb perspectives laborals. Un altre de relativament nou s'entén llegint Historia:
¿Por qué importa? (Alianza), un llibret interessant de Lynn Flunt que
explica com la disciplina s’ha obert exponencialment en els últims anys: si fa
mig segle et senties coneixedor de la condició humana amb un curs sobre Roma i
poca cosa més, ara hi ha moltes més històries que abans: dones, orient,
postcolonialisme... Amb l’empoderament dels silenciats, la història s’ha tornat
més complexa i les seues certeses més revisables. Hunt pren aquesta crisi de
legitimitat com una oportunitat per a créixer col·lectivament i aprofundir el
nostre sentit de ciutadania, i té tota la raó del món per a fer-ho; però per
als joves que hem vist com tants monuments i noms de carrers canviaven, també
ha sigut una manera de fer-nos més escèptics i buscar respostes a altres llocs.
Perquè La qüestió fonamental és La del lloc. Les pantalles i
la xarxa erosionen la sensació d’espai, i fan que a tot arreu puguem escoltar
les mateixes veus i fer les mateixes coses. Les opinions circulen deslligades
del seu context concret, però, pel sol fet de viatjar en la interfície
minimalista d’un iphone, adquireixen una aura d'autoritat tecnològica. Tal com explica
l’historiador Timothy Snyder, els neofeixismes s'enlairen desconnectant la gent
de La seua realitat immediata gràcies a l’efervescència de la propaganda
digital, substituint el periodisme local de fets per un periodisme llunyà de narratives
abstractes i grandiloqüents, de guerres culturals amb enemics imaginaris que no
s’acaben mai. En canvi, la història ens dona una brúixola fiable perquè parla
de geografia: cada lloc té una saviesa específica que ha sedimentat a còpia d'anys
de xoc amb la realitat, i l’única manera d’entendre certes coses és
entendre-les amb la història dels seus llocs.
Un altre autor que també va reflexionar sobre els efectes
dels usos de la història va ser Walter Benjamin. El seu text Sobre el
concepte d'història és un bon exemple per a observar com un pensador de formació
marxista, amb aspiracions revolucionàries, pot superar la gran xacra del
marxisme: la fe cega en el progrés. Si la història ensenya alguna cosa és que
el progrés científic no va de la mà del progrés moral, i que cap conquesta
humana durarà per sempre si no es recorda i es defensa en el dia a dia. La història
dona dimensió a les lluites i sacrificis immensos que hi ha darrere de cada guany,
mentre que les humanitats i la ciència tendeixen a amorosir el conflicte i
donar les victòries per descomptades. És per això que el cosmopolitisme gandul és
el millor aliat tant dels poders conservadors com del mercat neoliberal: quan es
perd el sentit del lloc, quan s’obliden els fets històrics que expliquen la
realitat que ens envolta, no sabem ni de què ni de qui defensar-nos perquè ni
tan sols sabem que estem sent atacats.
