El col·lapse del Mar Menor
El Mar Menor era, fins fa pocs anys, una llacuna costanera
d’aigües cristal·lines, poc profunda, hipersalina i pobra en nutrients;
tanmateix, ara es troba en una situació vulnerable. La degradació d’aquest
espai natural no va començar amb la dramàtica imatge de tones de peixos morts l’octubre
de 2019. Hem de remuntar-nos a començaments de la segona meitat del segle
passat, quan la llacuna i tota la seua zona d’influència van ser testimonis de l’activació
d’un gran dinamisme socioeconòmic que hi ha generat pressions des de fa
dècades, i això ha provocat una lenta, encara que contínua, degradació del
llac. Malgrat això, alguns sectors científics han considerat que l’estat
ambiental de la llacuna era relativament bo fins fa pocs anys, menyspreant els
senyals evidents i donant cobertura a la inacció de les administracions
responsables. Amb tot, si volem entendre el que ha ocorregut és necessari
definir un procés tristament popular a la regió de Múrcia: l’eutrofització. A
causa d’un enriquiment excessiu de nutrients en un medi aquàtic, es produeix un
creixement accelerat de la biomassa algal i, com a conseqüència, la degradació
de la qualitat de l’aigua.
Per als experts, era evident que l’excés de nutrients
s’estava emmagatzemant en el fons del llac. Això explicava que, malgrat
l’entrada massiva de nutrients procedents de la conca, s'observaren durant anys
baixes concentracions de nutrients i fitoplàncton en la columna d’aigua i, per
tant, una certa transparència del llac. A partir de la segona meitat de l’any
2015, l’aigua del Mar Menor va experimentar un canvi dràstic a causa d’una
proliferació massiva de fitoplàncton, i es va produir un episodi de floració algal
nociva. Aquesta situació es va batejar popularment, la primavera de 2016, amb
el nom de ‘sopa verda’. L’alta concentració cel·lular impedia el pas de la llum
a les zones amb profunditats de més de tres metres, fet que va provocar la mort
de la vegetació a partir d’aquest límit. La matèria orgànica morta es va
acumular al fons i va començar un procés de descomposició per acció de les
comunitats bacterianes, que va consumir l'oxigen dissolt en l'aigua i va causar
la mort massiva dels mol·luscos i d’altres organismes vius. Una situació que es
va agreujar el 2019 amb l'entrada massiva d’aigua carregada de nutrients com a
conseqüència de les pluges intenses de l’octubre de 2019.
De manera paral·lela, els residus produïts per antigues
explotacions mineres a cel obert abandonades encara provoquen alteracions a la llacuna,
entre les quals destaquen les generades pel lixiviat de residus carregats de
metalls pesants, que arriben al Mar Menor a través dels sistemes de drenatge i
que acaben afectant tots els nivells tròfics. A més, cal considerar el
desenvolupament turístic de la zona, que va començar a partir dels anys
seixanta en tota la mànega de terra que forma la Manga. En els últims anys, el
Mar Menor ha patit un boom urbanístic que ha ampliat de manera exponencial la
zona ocupada.
Entre altres impactes, l’expansió urbanoturística va fer
augmentar els abocaments urbans, especialment a l’estiu, quan l’increment de la
població de pas acostuma a desbordar la capacitat de les depuradores. No
obstant això, les activitats agràries són les principals responsables del
procés d'eutrofització de la llacuna i de l’actual col·lapse del Mar Menor.
L'arribada de les aigües del transvasament Tajo-Segura va representar una
important transformació del Camp de Cartagena.
A pesar de la situació de crisi que descriuen molts experts
i col·lectius ecologistes, encara circulen algunes falses idees que no semblen
tan catastrofistes. Una de les més esteses és la que considera la transparència
de l'aigua com un bon indicador de l'estat ecològic de la llacuna. No obstant
això, l'estat ambiental del Mar Menor depèn de molts factors. La transparència
de l’aigua pot augmentar o disminuir per raons conjunturals sense que això implique
que hi haja un procés sostingut de millora ecològica. Una altra idea que sol
repetir-se amb certa freqüència és que el Mar Menor es troba en una situació
estable. Però, contràriament al que es diu, la crisi de 2016 ha posat de
manifest que la magnitud dels fluxos de nutrients que entren a la llacuna ha superat
els seus mecanismes de regulació i aquesta ha perdut capacitat de resiliència.
Des de 2016, la llacuna es troba en una situació de gran vulnerabilitat, de manera
que qualsevol factor extern és capaç de desencadenar una nova crisi, com va
ocórrer amb la DANA de l'octubre de 2019.
Amb tot, les actuacions per a la restauració ecològica de la
llacuna del Mar Menor haurien de respondre a l'objectiu prioritari de conservar
i recuperar la diversitat biològica i ecològica de l’entorn. Per a això, és necessari
aplicar una gestió integrada de les zones costaneres en la qual els programes de
restauració responguen a un diagnòstic detallat i es formulen de manera participada
i consensuada per equips multidisciplinaris. A més, sempre s’ha de valorar com
a primera opció la restauració passiva, i prioritzar les solucions basades en
els cicles de la natura. La recuperació del Mar Menor requereix unes línies d’acció
molt definides encaminades a la reducció en origen de la contaminació d’explotació
agrària, que inclouen l’eliminació dels perímetres irregulars de reg, la
reducció de la lixiviació de fertilitzants i l'aplicació del principi de
"qui contamina paga" a totes les activitats de la conca, incloent-hi
les agràries. L'estratègia, per tant, no ha d'estar dirigida a a pal·liar els
símptomes, sinó a eliminar la causa de fons: la insostenibilitat de les
activitats econòmiques que incideixen en el Mar Menor.
