Pros i contres de les Falles
La gent —ací com pertot arreu— posseeix una irrefrenable
propensió a prendre partits extrems quan se li n’ofereix la menor oportunitat.
I és clan si l’objecte al voltant del qual es pot organitzar l’antagonisme és
mitjanament important, millor encara. Ací tenen vostès les falles: els
valencians s’han divertit, durant un segle llarg, amb la sola i senzilla
ocupació de plantar-les, veure-les i cremar-les; però a la fi han descobert que
encara podien divertir-se una mica més «discutint-les». Entenguem-nos: no discutir
sobre aquesta o aquella, sobre el millor o pitjor enginy que revele, sobre
l’habilitat o la inèpcia del seu artista, sinó més aviat sobre les falles com a
fenomen ciutadà.
El partit més nombrós, ingenu i popular, és el dels qui
estan a favor. Perfectament lògic. Al cap i a la fi, són moltes les falles que
es construeixen cada any, i per tant també han de ser molts el ciutadans que,
per estar ficats en la cosa, militen del costat de les simpaties de la típica
festa. Aquests no es limiten a proclamar la bondat de les falles, argüint el
que aquestes signifiquen per a ells, com a ofici, com a hobby o com a
espectacle. Afirmen alguna cosa més —i bastant més. La seua tesi és que les falles
constitueixen una manifestació inigualada de la genialitat local: són, diuen, el
gran exponent del temperament artístic dels valencians. Perquè, ja se sap, la
nostra terra és terra d’artistes. Un entusiasme, que no hi ha més remei que
qualificar de patriòtic, els mena, al capdavall, a identificar «valencià» amb
«faller».
De l’altra banda cauen els selectes més o menys ben entesos.
Les raons per les quals miren amb indignat recel les falles no són massa
clares. En ocasions els mou un —fins a cert punt justificat— temor als excessos
de la grolleria col·lectiva (de la qual, en realitat, les falles no són causa
ni efecte). Però, generalment, hi ha en la seua actitud una queixa d’índole cultural:
els detractors contemplen, desesperats, com, per al solaç precipitat d’uns pocs
dies, la ciutat prodiga —literalment, «crema»— una respectabilíssima quantitat
de moneda de curs legal, quan, al mateix temps, és evident que les empreses més
serioses d’ordre intel·lectual s’agosten en una penúria absolutament sòrdida.
Ai —sospiren ells—, quants llibres, quants quadres, quants quartets en la
major, podrien pagar-se amb aqueixos diners! D’aquesta manera, es reivindica
l’art «bo» enfront de l’art «faller».
Ben mirat, l’exasperada oposició de fallers i antifallers té
encara poca tradició. Fa sols vint anys, les falles encara conservaven alguns
trets del seu modest caràcter original: hi perdurava el batec directe dels
nostres barris vells, i no s’havien desbordat sobre camps i ambicions que els
són totalment aliens. Però les falles han prosperat, han crescut, potser fins
al seu màxim de possibilitats. L’elefantiasi fallera és el que ha trasbalsat
els ànims i el sentit de la proporció. Els uns s’han enlluernat davant el volum
i la vitalitat que adquireix la festa, i no dubten d’enorgullir-se’n [...] Els
altres, en gest recíproc, s’irriten, i, de creure’ls, les «comissions»
s’haurien de convertir en sàvies i barbudes Juntes Veïnals per al Foment de la
Poesia i les Belles Arts. I un, modestament, pensa que ni tant ni tan poc.
L’escàndol dels detractors, és clar, sembla un vertader escàndol
farisaic. Per què horroritzar-se que la ciutat faça cremar, en la nit de Sant
Josep, uns quants milions de pessetes, després de dissipar-ne alguns més en
pólvora, bunyols i esbufecs filharmònics? També aquestes cendres tenen la seua
significació amagada. Es conta que, en alguns països, els colliters de vi
acostumen a abocar en terra una porció de les primícies dels seus sucs. Es
tracta d’un ritu simbòlic: l’home «torna» a la terra una mica del que ella li
ha donat. No és en el fons la falla un sacrifici de riquesa, tributat als
penats benignes que patrocinen la vida laboriosa de València? Crec que censurar
la dilapidació fallera és una manera indirecta de dissimular l’avarícia restant
dels nostres conciutadans. Perquè, en el pressupost de tota república ben organitzada,
cal que existesca l’apartat lúdic i l’apartat cultural. [...]
Quant a l’eufòria fallera, una mica de mesura no estaria de sobres.
Que no pense ningú que està salvant el país pel fet de plantar falles.
L’esperit de València comprèn, sens dubte, les falles, però és alguna cosa més
que falles. I, sobretot, sapiem distingir. Cal donar al foc allò que és del
foc. Però també importa —importa tant com les altres coses— donar a la resta allò
que li pertoca. Hi ha unes quantes virtuts que són eminentment falleres: la
improvisació, el sarcasme hàbil, la brillantor momentània, la mateixa
disposició a «cremar». Tanmateix, existeix igualment el perill que aquestes
virtuts, en desplaçar-se fora de l’àmbit faller, es transformen en vicis
capitals. En altres, en la majoria de les esferes ciutadanes, són les virtuts
contràries —la preparació afanyosa, la seriositat, la discreció metòdica, la continuïtat—
les que convenen i fructifiquen. Tinguem-ho en compte, i no ens despistem. Les
falles són un parèntesi, i un parèntesi excepcional. No tot són flors i violes.
