Roderic de Borja
Fill de Jofré Gil Llançol i Escrivà i d’Isabel de Borja, Roderic va nàixer a Xàtiva l’1 de gener de 1432. Amb només sis anys mor son pare i la família es trasllada a València. S’instal·la al palau episcopal i viu sota la tutela del seu oncle matern Alfons de Borja, el futur papa Calixt III. Gràcies a ell estudia dret civil i canònic i té una fulgurant carrera eclesiàstica. Amb 25 anys, quan el seu oncle ocupa el siti papal, és nomenat cardenal i vicecanceller de la cúria romana. El fet que conservarà durant 35 anys este càrrec, de màxima importància en l’Església romana, pot considerar-se extraordinari, sobretot tractant-se d’un llinatge no italià, la qual cosa demostra la seua gran habilitat com a diplomàtic. Home dotat d’una forta personalitat, intel·ligent, amb molt de carisma i un gran poder de seducció, portà una vida llicenciosa i se li atribuïxen fins a nou fills. Això últim no representava en aquell moment cap escàndol, ja que, abans de la Contrareforma del segle XVI, estos comportaments eren habituals entre els eclesiàstics.
Durant els seus primers anys a Roma, Roderic acumulà beneficis, rendes eclesiàstiques i un considerable nombre de bisbats i abadies. Va esdevindre ei cardenal més ric de la cúria vaticana i es va fer construir el primer palau renaixentista de Roma, actualment conegut com a palau Sforza-Cesarini o Cancelleria Vecchia, on va viure amb la seua amant Vannozza Cattanei de la relació amb la qual van nàixer els seus fills Cèsar, Joan, Lucrècia i Jofré.
En morir Calixt III en 1458, no abandonà Roma, malgrat les pressions antiborgianes, i el seu vot resultà decisiu en el conclave que va elegir el papa Pius II, d’origen toscà. Durant els breus pontificats de Pius II i dels seus tres successors, Roderic fou una figura cabdal en la cúria romana i va ser prou hàbil per a succeir-los en el tron papal en 1492 amb el nom d’Alexandre VI. L’elecció de Roderic com a papa té com a rerefons la ruptura de l’equilibri polític italià a causa de la usurpació del ducat de Milà per part de Lluís Maria Sforza. El conclave que havia d’elegir el nou papa es dividia entre els partidaris milanesos dels Sforza, representats pel cardenal Ascanio, i els de Giovanni delia Rovere, de Nàpols. Alexandre és vist com una solució de compromís, gràcies al poder econòmic i polític que havia obtingut.
Com a papa maldà en va per ordenar el territori italià, disgregat en estats menuts. Per a aconseguir-ho, va casar els fills amb membres de diferents regnes i repúbliques italianes i va nomenar el seu fill Cèsar capità general de l’Església, el qual inicià una sèrie de campanyes militars sobre les ciutats del centre d'Itàlia a fi de construir un nou estat fort i centralitzat.
Alexandre VI, igual que Calixt III, sabia que a la cort vaticana i a Roma, amb tants enemics i envejosos, només podia confiar en el seus parents, amics i compatriotes, entre els quals se sentia còmode i segur. La realitat era que els papes solien envoltar-se de gent de confiança per a fer front a uns nobles que discutien, sovint de manera tirànica, l’autoritat del cap de l’Església, fins i tot negant-se a pagar impostos. Alexandre VI accentuà esta política en practicar obertament el nepotisme, és a dir, adjudicant càrrecs de responsabilitat als parents pròxims. D’esta manera, Roma s’omplí de xativins i valencians que buscaven l'oportunitat de fer fortuna, obtindré càrrecs i formar part de la cort pontifícia. L'abundància de valencians va ser tal que, igual que en el papat de Calixt III, la llengua de la cort vaticana, tant del servici privat com la dels seus fills (nascuts a Itàlia i de mares italianes), era el valencià.
En l’aspecte cultural, Roderic es va envoltar d’una cort fastuosa. A més de destacar en el mecenatge d’humanistes i artistes com ara Rafael i Miquel Àngel, va reformar el castell de Sant’Angelo i es féu construir uns apartaments sumptuosos al Vaticà. De fet, es diu que el primer or vingut des d’Amèrica, que li van regalar personalment els Reis Catòlics, l’usà per a decorar el sostre de Santa Maria Major, una de les quatre basíliques majors de Roma.
El 18 d'agost de 1503, Roderic de Borja moria en circumstàncies encara poc clares, quan els Borja es trobaven al cim del seu poder. Va ser soterrat de manera ràpida i quasi clandestina al costat de la tomba del seu oncle. Les despulles dels dos papes valencians ocupen un modest sepulcre en l'església de Montserrat de Roma.
TESTS
 |
 |
A |
