Els pescadors del Palmar
L’un darrere l’altre, els pescadors del Palmar van triant els seus llocs de pesca, o redolins, a mesura que se’ls anomena per sorteig. Els primers que trien són els més afortunats: l’atzar els permetrà obtindré més beneficis, ja que en els llocs triats, la pesca és més abundant. Fa cinquanta anys, el primer a triar s’hauria fet ric; a l’últim, este sorteig el condemnava a la fam i a la misèria. Tretze segles s’ha mantingut la tradició, respectada i consensuada per tots; i la Comunitat de Pescadors, igual que el Tribunal de les Aigües, continua viva com una institució ancestral al servici d’unes gents i del paisatge que han creat.
Els pescadors de soca-rel, els únics que tenen dret a la pesca
per formar part de la Comunitat de Pescadors, mantenen les mateixes tècniques artesanals
de fa set segles. L’explotació sempre s’havia mantingut en equilibri amb el medi
fins que va arribar la industrialització i l’Albufera va perdre part dels seus
recursos. La vida dels seus membres es regia fins llavors per les reials
ordenances que es van atorgar a finals del segle xiii, uns privilegis que per voluntat reial regulaven la riquesa
de la pesca. La Comunitat de Pescadors va quedar al marge de l’ordenament
jurídic del Decret de Nova Planta, del 1707, per la qual cosa al Palmar han
continuat guiant-se pel costum i la tradició.
No obstant això, cal destacar que els orígens de la
Comunitat de Pescadors es remunten als temps anteriors a Jaume I, encara que és
a partir de la conquesta que se’n regulen els privilegis de manera escrita. El primer
document sobre l’aprofitament pesquer data del 21 de gener de 1250. Pere I de València,
Pere II, Martí l’Humà i Ferran I, i la Corona d’Espanya el 1771, augmenten i
mantenen els privilegis establits. El 1911 es produïx l’últim canvi de
propietari del llac. Les Corts espanyoles aproven la cessió de l’estany i la
devesa de l’Albufera a l’Ajuntament de València, traspàs que es fa efectiu mitjançant
l’acta de cessió del 3 de juny de 1927, data a partir de la qual la corporació municipal
passa a tindre’n la plena propietat.
El dret a la pesca, la titularitat del qual l’exercix la
Comunitat de Pescadors, havia nascut molts segles abans que entrara en vigor el
Codi Civil. Més encara, estos privilegis arrelen en el més antic dret foral valencià.
Però ací és on apareix una característica especial, compartida en exclusivitat
amb el Tribunal de les Aigües de la Vega de València, i és que sobreviu al Decret
de Nova Planta i també a tots els ordenaments jurídics posteriors. Precisament
esta situació atípica i sense normes jurídiques concretes va provocar que els
pleits entre els pescadors assoliren al segle xv tanta envergadura, que
l’autoritat va decidir que arribaren a un acord entre ells. I així naix la
Junta de Capítols, encarregada de resoldre estos assumptes menors que la Corona
no volia ni podia atendre. Des de llavors, es va acceptar que qualsevol litigi
havia de resoldre’s en el si de la Comunitat de Pescadors.
Tots els qui treballen i viuen al Palmar es beneficien de les
gestions de la Comunitat. Només hi ha una cosa que en queda al marge: la pesca.
Esta és només estrictament comuna entre els pescadors de nissaga, els membres de
la Comunitat que transmeten el dret a la pesca de pares a fills. Fins i tot un
percentatge del que s’obté de la venda de peix va destinat als Socors Mutus,
que és una mútua que ajuda els qui es jubilen o els qui, per edat, no poden
continuar pescant. Esta secció, que es va crear el 1963, té com a finalitat
emparar i ajudar també els socis i familiars que, per diverses causes, ho
requerisquen.
Juntament amb el Tribunal de les Aigües, la Comunitat de
Pescadors és la institució de dret consuetudinari valencià de major antiguitat.
Les seues ordenances, redactades pel mateix rei Jaume I, assumixen costums no
escrits ja establits. Per la seua peculiaritat jurídica, la Comunitat de
Pescadors s’ha pogut anar adaptant a la nova societat.
És ben cert que el paisatge a l’Albufera mai no ha
desaparegut i les postes de sol continuen sent tan corprenedores com sempre,
quan les últimes llampades de foc s’amaguen darrere de les muntanyes de Xiva i
Bunyol. El lluent, com en deien els àrabs, és encara un immens i dilatat quadre
impressionista; un gegantí llenç platejat on va quedar atrapada la llum de la
qual es continuen nodrint pintors i fotògrafs.
TESTS
 |
 |
A |
