Plagiarisme: estètica o moviment contemporani?
En les últimes dècades un nombre considerable d'autors ha
assumit i ha reivindicat la seua condició de plagiaris. Sembla que les
poètiques i estètiques actuals, lluny de les pruïges romàntiques d’originalitat
i autenticitat, hagen restituït el plagi fins a establir un sistema inesgotable
d’autoreferencialitat recursiva. Encara més, la proliferació de manifestos, de
grups més o menys extensos i influents acollits a l’etiqueta de
"plagi", “apropiacionisme" o similars, ens condueix a
preguntar-nos per l'existència d’un moviment coherent més global, més enllà de
modes episòdiques, dins d’una estabilitat de plantejaments estètics o pràctics.
¿Hem de considerar el plagiarisme com un tret inherent, és a dir necessari, de
la postmodernitat, o, per contra, hauríem d'escriure’l sempre en majúscula com
a denominació d’un moviment amb vida autònoma, amb múltiples adherents en les
literatures nacionals contemporànies més enllà de denominacions col·lectives,
amb genealogies, escoles i subgrups propis?
Al llarg de la història, almenys des que es firmen els
textos, l’acusació de plagi ha estat constant en el camp literari. Els autors
sempre s’han acusat els uns als altres d'apropiar-se del treball alié i
d’atribuir-se autories que no els corresponien. Per aquesta raó, en la majoria
dels textos trobem senyals d’identitat que els diferencien, i traces dels
autors que els van compondre. En totes les èpoques, ser titllat de
“plagiari" és potser la desqualificació més severa en el món literari. La
història de les lletres és també, per tant, el relat dels esforços d’escriptors
per demostrar i refermar la paternitat literària dels textos que produïen.
Topem amb un combat històric del qual trobem empremtes visibles força abans de
la instauració de les marques de filiació modernes (registres en les
biblioteques nacionals, ISBN), en els prefacis, en els paratextos (títols,
avisos al lector, cobertes), en el cos mateix de l'obra... Llocs des d'on els
escriptors es curen en salut i accepten la condició intertextual de les seues caricatures;
o, per contra, seguint una estratègia diametralment oposada, en reclamen la primacia
i l’originalitat absoluta, o relativa, davant de la tradició i del cànon.
No obstant això, existeix una estirp d'escriptors, un partit
sempre minoritari, tradicionalment considerat maleït, lúdic i experimental;
situats en la perifèria del cànon literari, ja que la seua nòmina inclou
aquelles obres i autors que han infringit, en els diferents períodes, les
normes per les quals s'ha regit la literatura occidental. En ocasions, aquests
escriptors van practicar una literatura basada en la paròdia, en la
reescriptura i en l’apropiació de textos preexistents. Per aquest motiu, es van
veure exclosos del corrent principal de la literatura, allò que hui en dia es
coneix com mainstream, i van acabar relegats a la condició de
plagiarisme o a posicions similars fora dels ortodoxos terrenys de
l’Escriptura. El destí que la Història ha reservat habitualment a aquests
"falsos autors", que explica la paüra generalitzada que promovien les
acusacions de plagi, és l’oblit més absolut dels seus textos i, en el millor
dels casos, el record teratològic dels noms propis dels seus autors conservats
en l’index prohibitorum (l'anticànon) dels seus censors.
Per tant, el plagiarisme, en tant que procediment creatiu o
noció programàtica, ha estat present en nombrosos moviments i períodes, malgrat
que ha cobrat una especial rellevància associada a les avantguardes i a la
postmodernitat. En l’actualitat, aquest tret s’ha accentuat i són nombrosos els
moviments que el reivindiquen o l'assumeixen: postpoesia, plagiarisme punk, copyfight.
A més, cal destacar que la ciberliteratura, modalitat genèrica per antonomàsia d’aquests
temps tecnològics, ha generalitzat formes equivalents als procediments
plagiaristes o apropiacionistes. Això es deu a elements constitutius essencials
com les nocions d’hiperenllaç (llenguatge) i comunitat (xarxa), a partir de les
quals l'autoria es resol col·lectivament i sempre de manera relativa.
Tanmateix, la literatura més convencional no ha romàs, malgrat tot, aliena a
les preocupacions de les propostes més radicals o contraculturals. Fa temps que
el plagi i altres límits de l'escriptura i de l’autoria artística s’han convertit
en temes privilegiats de la ficció contemporània, en contes, novel·les, còmics,
pel·lícules o obres d'art.
Una primera explicació de l’interés mostrat per a la
representació compulsiva del plagi, del simulacre i de la cita, tant des d’una
perspectiva ficcional com teòrica, consistiria a interpretar-lo com un dels modes amb els quals la postmodernitat afronta
les seues angoixes escatològiques. En aquest sentit, la literatura globalitzada
presenta trets autoreflexius comuns a tendències estètiques més àmplies.
Aquesta tematització s’orienta especialment cap a la reproducció massiva, la
replicabilitat, la clonació i la multiplicació exponencial d’objectes, processos
que inverteixen els valors tradicionals de singularitat i autenticitat
culturals. Alguns crítics de la postmodernitat tardana han subratllat el
caràcter polimorf i ubic del discurs artístic contemporani que integra la
pluralitat dels mèdia i la incorpora tant en el cos com en els possibles usos i
modes de lectura de les obres.
Tot tenint en compte el que hem tractat fins ara, sembla que
la balança s'inclina cap a la interpretació del plagiarisme com a etiqueta
particular i efímera per a trets comuns a l’art contemporani: o més
precisament, a possibilitats latents que l’art contemporani ha aguditzat. Al
cap i a la fi, des de les primeres dècades del segle passat, la crítica està
obligada a llegir cada text com a intertext; això és, com a recursivitat d’allò
escrit, que pot ser rastrejada en orígens més llunyans, fins i tot des de
l’inici de la reflexió occidental sobre la reescriptura. En poques paraules,
les suposades característiques del Plagiarisme com a moviment no serien sinó
trets comuns al conjunt de l’art contemporani: autoreferencialitat,
indeterminació semàntica, inclusió de discursos heterogenis, desbordament de la
propietat jurídica, etc.
Ara bé, és menester matisar aquest últim punt, ja que existeixen, tanmateix, raons per a agrupar aquestes tendències i considerar que apunten cap a una unitat programàtica i una especificitat literària. Com hem assenyalat anteriorment, són diversos els escriptors i col·lectius que en diferents moments i latituds han reclamat «Plagiarisme» com a nom propi col·lectiu. Ara bé, si existirà el Plagiarisme com a moviment artístic, fins i tot en les seues formes més efímeres, conformaria un tipus molt peculiar, ja que li manquen els òrgans habituals: com si els seus integrants conservaren una llibertat de moviments que, per aquest mateix motiu, invalidara les pretensions unitàries.
Per totes aquestes raons, podem arribar a diverses conclusions.
Per una banda, a cada època i en paral·lela les interpretacions més
restrictives, han existit propostes transgressores respecte als límits
convencionals o a les representacions habituals dels elements literaris, de les
quals el plagiarisme (sense majúscula) seria l'encarnació postmoderna. Al
contrari, el Plagiarisme sembla tenir més entitat com a procediment
apropiacionista o intertextual extrem que com a designació d’un corrent o
moviment literari concret. Malgrat que ha estat reclamat explícitament per
diferents moviments a escala internacional i siga possible trobar interessos i influències
comuns entre tots ells, el Plagiarisme sembla conformar més un horitzó utòpic
de l'art que un moviment coherent o cohesionat. Això és el que es pot constatar
de moment. En qualsevol cas, és encara massa aviat per saber fins on ens
conduiran aquestes tendències i si a la llarga sorgirà un moviment dotat de
propostes estètiques congruents.
