Què és la ciència?
Igual com altres conceptes esmunyedissos -la vida, la màgia,
la gravetat-, el concepte de ciència sembla obvi fins que ens demanen que el
definim. La resposta ràpida, encara que inútil, a la pregunta “Què és la
ciència?" és que, intrínsecament, la pregunta no té resposta -la ciència
és un producte cultural, per la qual cosa no pot tindré un únic significat-.
Els ideòlegs podran declarar que la ciència transcendeix les fronteres nacionals,
però en realitat les teories, els instruments i les estructures varien enormement.
El concepte de ciència no inclou només explicacions sobre com funciona el món,
sinó també totes aquelles persones, institucions i tècniques involucrades en
l’adquisició i l'ús d’aquest coneixement. Però això no és una definició: "incloure"
no és el mateix que "comprendre", i el que s'entén per ciència és inevitablement
diferent del que entén cada lector. Òbviament, hi ha una barrera entre els
lectors que són parlants natius d’anglés i els que no ho són. Això no és un
simple detall erudit. A diferència de molts altres idiomes europeus, en anglès,
la scientia llatina ha perdut el seu significat original de coneixement
o saviesa, i l’abast que té s'ha restringit al món natural. Abans es referia
principalment al coneixement sistematitzat disponible en els llibres, però la
ciència ja no es diferencia de la perícia pràctica que implica el terme ars.
Es poden produir greus malentesos quan els parlants no natius d’anglés no
s'adonen que scientist ("científic") no és sinònim d'academic
(“intel·lectual").
El passat afecta inevitablement el present: per aquesta raó
és tan útil i interessant estudiar la territorialitat de la ciència. Com a
exemple de la importància d’aquesta adscripció a un territori, considerem els
contrastos que hi havia durant el segle XVIII entre la Gran Bretanya i França.
En certa manera, la Royal Society de Londres semblava un club de cavallers
obert a qualsevol que poguera pagar-hi una subscripció, mentre que el seu
equivalent a París gaudia de fons estatals per a un nombre limitat d’investigadors
experts. Com a conseqüència, la ciència britànica es va caracteritzar per
diverses iniciatives individuals que depenien d’una riquesa heretada o
guanyada. Els emprenedors que no tenien recursos suficients per a finançar els
seus projectes buscaven el finançament de patrocinadors, i van ajudar a
introduir la industrialització que va transformar la Gran Bretanya dècades
abans que a la resta d’Europa. Per contra, la ciència francesa va estar molt
més adreçada a resoldre preguntes que es plantejaven partint del centralisme,
amb un sistema educatiu centralitzat que permetia seguir una carrera científica
estructurada.
Malgrat aquestes variacions geogràfiques, hui en dia la
ciència gaudeix d’un prestigi que sembla permanent. Ara bé, si la
territorialització ha marcat diferències a l'hora de concebre la ciència, el
seu significat també ha variat amb el temps. Noves matèries acadèmiques
emergeixen, es fusionen i desapareixen en un procés continu, com països en un
mapa polític. Actualment, encara que moltes disciplines científiques modernes
semblen continuar activitats anteriors, no es podrien qualificar de ciència els
seus antecedents. La geologia, per exemple, es va desenvolupar a començament del
segle XIX a partir d'arrels no científiques que incloïen l'excavació de canals
i la construcció de terraplens per al ferrocarril, o l’esbós de mapes militars.
De la mateixa manera, l'acumulació d'experiències quotidianes de llauradors i
marins va contribuir a construir la meteorologia, així com els registres
meteorològics de cavallers acomodats. Distingir el que és ciència del que no ho
és resulta cada vegada més problemàtic a mesura que retrocedim segles i segles.
Al contrari, alguns temes que es percebien com a científics en el passat han
quedat desacreditats. L'astrologia, per exemple, exigia un profund coneixement
matemàtic, però no se la premiaria hui en dia amb el títol de ciència.
Normalment es diu que la ciència es caracteritza per seguir
un mètode especial propi, únic, segons el qual s’arrepleguen observacions per a
construir hipòtesis, es dissenyen experiments per a produir resultats
consistents i es proven les teories comparant les prediccions amb la realitat.
Per molt desitjables que puguen semblar aquests criteris en el terreny de les
idees, en la pràctica no sempre es compleixen. Va ser el cas de Robert
Millikan, que va guanyar el premi Nobel pel mesurament de la càrrega d’un electró;
no obstant això, els seus quaderns revelen que va ometre a propòsit tots els resultats
que considerava estranys. Una segona objecció a la idea d’un mètode científic
unificador és que, per la seua mateixa naturalesa, els diferents tipus de
ciència s'associen a diferents metodologies. Encara que els experiments de
física i química es poden reproduir de manera repetida i fidedigna en
laboratoris de tot el món, els estudis del passat -en ciències com la
paleontologia i l'astronomia- depenen d’inferències a partir de successos no
repetibles.
Pel que fa a les disciplines, l’etiqueta de
"ciència" no sols agrupa moltes activitats dispars, sinó que també les
distingeix d’un altre conjunt poc definit conegut com a arts. Encara que els
detalls de la formació d’una disciplina depenen de cada nació, el procés
general és rellevant per a tractar de precisar el que és la ciència. A la Gran Bretanya,
la compartimentació que separa els coneixements i les pràctiques artístiques de
les científiques es va consolidar en les primeres dècades del segle XIX, just
quan es configuraven noves disciplines científiques com la geologia i la
biologia. Tant els professionals artístics com els científics tendien cap a la
professionalització, marcada per debats sobre els riscos de la comercialització
i la dificultat de decidir qui s'havia d’incloure en un grup en concret. El
vocable anglès per a científic (scientist) o es va encunyar fins
al 1833, i es podria argumentar que és impossible tindré ciència (signifique el
terme el que signifique) sense científics que l’exercisquen. Lluny d’indicar una
posició prominent, l'etiqueta s’interpretava sovint com un terme pejoratiu per
a distingir els científics dels filòsofs i va ser rebutjada per figures
importants com Darwin. Fins i tot, a començament del s. XX encara era una
etiqueta discutida.
Amb tot, el terreny científic internacional i
interdisciplinari va canviar tan ràpidament durant el segle XX que fins i tot
es va inventar un nou terme en anglès -Big Science, la "gran
ciència"- per a descriure grans projectes no sols en termes físics, sinó
també pel que fa a personal, inversió financera i implicació de les autoritats.
En el canvi del segle XX al XXI, la ciència havia crescut i s'havia
diversificat encara més. Havien aparegut noves especialitats -psicologia
evolutiva, nanoelectrònica-, però altres àrees s'havien agrupat en àmbits més
grans, com les ciències mediambientals. Paradoxalment, la mateixa ciència està
començant a desaparèixer, i les disciplines s'agrupen en una megaestructura que
comprèn, entre altres, la ciència, la tecnologia, l'enginyeria i les matemàtiques.
Què és la ciència? Aquesta pregunta complexa sembla tan
directa que mereix una resposta igualment enganyosa: la ciència és allò que fan
els científics. La definició pot ser simplista, però tal vegada és la millor
que tenim.
