L’hivern demogràfic ja està ací... Demografia, postveritat i postdemocràcia
En moltes ocasions, el demògraf ha d’enfrontar-se a la
frustrant tasca de desmentir tòpics sobre l’evolució de la població que els
mitjans de comunicació difonen acríticament, uns estereotips àmpliament
compartits per tothom. Es tracta de la repetició de prejudicis sobre les conseqüències
negatives de L’allargament de l’esperança de vida i de l’envelliment de la població,
idees que es reprodueixen sobre la base del nefast impacte de la davallada de
la fecunditat i de l’extinció de comunitats senceres. També, de la divulgació
de clixés al voltant de les migracions i de la fragmentació de la cohesió
social i la inevitable substitució d’una població per una altra, diferenciades
etnoculturalment. Una tercera creença a l’hora de parlar de dades demogràfiques
és la difusió d’interpretacions, tan dogmàtiques com errònies, sobre indicadors
de població, el més conegut dels quals és l’índex sintètic de fecunditat, que
s’adopta com l’alarmant i incontestable llindar de la reproducció de les
generacions, el famós 2,1 fills per dona.
La construcció de la demografia a manera de risc global o de
catàstrofe ha comportat no poques vegades la distorsió i la selecció
interessada dels fets —sobretot en el pronòstic—, la trivialització de la
veritat i L’ampliació de l'acceptació de les falsedats a condició que reforcen una
determinada visió del món, que es pot categoritzar dins dels usos deformadors
d’això que coneixem com a "postveritat".
Aquestes narratives, estretament relacionades entre si, són
identificables sota rúbriques que han esdevingut mantres: l"'hivern
demogràfic", el "suïcidi demogràfic" o la “falla
demogràfica", si ens referim al contrast entre la dinàmica i l'estructura
entre les dues bandes de la Mediterrània i a l’origen de les migracions
sud-nord. Tot sovint, les responsabilitats dels desastres imaginats recauen
sobre l’individu, sobre els comportaments demogràfics de les persones que
componen les poblacions. El to general d’aquests discursos es tenyeix dels
obscurs tints decadentistes i apocalíptics que acompanyen horitzons distòpics
més o menys llunyans. Aquests relats tenen el seu precedent a principis del
segle xx, al final de la transició demogràfica, coincidint amb la més que
perceptible i continuada davallada de la fecunditat. Tots se situen en el temps
postapocalíptic, un concepte en què cal interpretar cadascuna de les parts que
el formen.
Cal entendre el prefix post- com el resultat d'uns canvis
que ja s'han endegat, tot i que de vegades, encara reclamen una reversibilitat
que ja no és possible. En aquest sentit, se’ls podria considerar, seguint el
sociòleg polonès Zygmunt Bauman, “retrotopies", definides com aquelles visions
orientades cap a un passat perdut, arrabassat o abandonat, però que encara no
ha mort del tot, que es poden presentar profundament reaccionàries. I pel que
fa a la segona part del terme, apocalíptic, etimològicament remet a
‘revelació’, a deixar exposat allò que era ocult, allò que es pot referir tant
als mecanismes que descobreixen o revelen els engranatges del poder, que
d’altra manera solen quedar ocults, com a les teories conspiratives que es
presenten com a reveladores d’una veritat oculta, una contranarrativa que
acabarà situant el fet biològic sobre el social.
Per tant no importen les explicacions que el sociòleg,
l’expert en demografia, done amb l’objectiu de traure importància a aquestes
enunciacions tan dramàtiques com emmascaradores, o de desfer pacientment els
malentesos que provoquen, sense deixar de reconèixer la necessitat d’actuar
sobre aquests reptes. Les errades i les distorsions es reiteraran, i encara més
quan l'especialista no es veu oportunament escapçat en les declaracions públiques
que projecta i que difonen els mitjans de comunicació, els quals, sovint,
acaben dient el contrari del que volia comunicar. La demografia apareixerà una
vegada més com la culpable de la fallida del sistema de pensions, de la pèrdua
de capacitat innovadora i, per tant, de la competitivitat d’una societat
qualsevol, una amenaça a la perpetuació de la nació o l’element que farà
impossible la sostenibilitat, ja no del sistema capitalista, sinó del planeta.
En aquest sentit, seria fàcil
responsabilitzar-ne els mitjans de comunicació, amb un mode de producció
accelerat i convertit en espectacle que ha marcat com a fita la recerca d’una “història"
a qualsevol preu. O també l'intrusisme professional, això és, la intromissió de
personatges que fan de la demografia un joc malabar per a traure faves d’olla o
per pur partidisme ideològic. O, fins i tot, la pressió dels laboratoris
d'idees neoliberals, els think tanks, que han trobat en la “xarcuteria
demogràfica" una manera de fer propaganda dels seus interessos, sovint
manipulant i espantant l’audiència amb La venda d’assegurances de vida i de
plans de pensions privats.
Els mitjans de comunicació, el declivi dels experts i el
treball de confusió dels lobbies neoliberals, sens dubte formen part
substancial del problema, però el professional de la demografia no n'està
exempt. La promoció d'idees errònies o esbiaixades sobre l’evolució demogràfica
prové tant d'interessos econòmics, per exemple, la banca i les companyies d'assegurances,
respecte a L'envelliment de la població, com d’ideologies sectàries en relació amb
el natalisme, entre d’altres, el nacionalisme, el neoconservadorisme i el
fonamentalisme religiós. Ara bé, les inexactituds i falsedats en matèria
demogràfica no són exclusives de certes posicions polítiques. La nostra
hipòtesi és que la construcció i la difusió d'aquests relats estan íntimament
lligades a l’emergència de l’anomenada postveritat, i que al seu torn anticipen
la deriva postdemocràtica de les societats liberals. L'expulsió de la veritat
del camp polític atiaria, doncs, la situació en què l’avorriment, la frustració
i La desil·lusió s'han assentat en societats en les quals les elits han
aconseguit controlar el sistema polític en benefici propi a través de la manipulació
de les demandes populars.
Una de les primeres tàctiques per a soscavar la veritat és
l’atac a l’expert com a representant del coneixement establit, titlat de
vegades d'"acadèmic". Sovint es busca estigmatitzar les institucions
acadèmiques. Aquestes desautoritzacions solen vindré de persones que no tan
sols no pertanyen a la professió, sinó que no tenen ni la més peregrina idea
sobre demografia, però que al mateix temps que menystenen aquestes institucions
s’atorguen títols i mèrits ficticis, perquè popularment això continua sent un
signe de prestigi, i, per tant, procuren aparèixer també ells com a experts.
Utilitzen el ressentiment popular per a legitimar-se al mateix temps que
enreden el públic aprofitant-se de la seua ignorància. La por i el
ressentiment, que són les dues emocions que es mobilitzen en aquest tipus de
relats, tampoc no semblen nous. El que sí que constitueix una novetat és, d’una
banda, pretendre que les opinions i les creences particulars passen per damunt
del discurs dels experts, en aquest cas dels demògrafs, als quals acusen de
maquinar un complot a favor de les elits, i de l'altra, el paper dels mitjans
de comunicació i la revolució a les xarxes, que contribueixen a la banalització
del debat.
