La vida portàtil: el somni de la contracultura digital
Emés en el moment culminant de la retransmissió televisiva
del partit de la Superbowl, l'anunci amb el qual la companyia Apple llançava el
primer Macintosh resumia el somni de llibertat llargament perseguit pels
visionaris de la contracultura. En el vídeo, inspirat en la novel·la de George
Orwell 1984, el Gran Germà declama en una sala de cinema el seu discurs
davant d’una munió d’individus idèntics quan, de sobte, una xica interromp les
seues paraules i llança un martell gegantí sobre la pantalla, fet que produeix
un espetec eixordador.
En el context de les telecomunicacions de l'època resultava
palmari el missatge que Apple volia fer arribar al consumidor estatunidenc. Es
tractava d’una batalla entre David i Goliat: la del pensament de la diversitat
enfront del pensament únic; la dels emprenedors que treballen per projectes
enfront de les monolítiques estructures d'empreses jerarquitzades; la dels
trencadors i inconformistes enfront de les caduques però sòlides estructures
totalitàries. El seu nou producte, un ordinador personal, pensat per primera
vegada per a un públic massiu, pretenia trencar amb el monopoli d'IBM, que
imperava en el mercat de la tecnologia informàtica des de feia tres dècades.
Fins aleshores, en la dècada dels anys seixanta, la imatge popular que es tenia
dels ordinadors era la d'aparells complexos que ocupaven habitacions senceres
allunyades de la vida de la majoria de la gent. A més de ser uns productes
sorgits de les entranyes de la indústria militar, constituïen una arma poderosa
en mans de les grans corporacions i dels governs que dominaven econòmicament i
moralment la societat mitjançant una distribució del treball i del temps
alienant i deshumanitzadora.
Van ser els protagonistes del tomb cultural d’esquerres,
fruit de protestes estudiantils, els qui van canviar aquesta imatge dels
ordinadors, que veien com una promesa d’alliberament a partir de l’exploració
individual. La contracultura juvenil que donava l’esquena als valors
tecnocràtics de planificació i racionalització propis de les societats
industrials avançades va comportar també un somni tecnològic. Emparats
teòricament per visionaris com Buckminster Füller o Marshall McLuhan, els joves
de la contracultura nord-americana van convertir els
ordinadors en símbol d’una
utopia social i política, que més tard agafaria
embranzida amb la irrupció d’Internet. Un d’aquells joves és Steve Jobs, que,
després de tornar d’un viatge espiritual a l'Índia, es va entregar a un somni
que ja era aleshores col·lectiu: la transformació dels ordinadors en una eina
d’alliberament, tot democratitzant les màquines i integrant-les en
organitzacions rizomàtiques que esquivaven les antigues, controladores i
immobilistes jerarquies de poder basades en el control centralitzat de la
informació.
El primer Macintosh, si bé no va aconseguir mai ser un èxit
de vendes, integrava una interfície gràfica d’usuari molt més intuïtiva que els
antics comandaments, i un ratolí, l’invent que el pioner Douglas Engelbart va
concebre com un model de simbiosi entre un ésser humà i una màquina, com
l'extensió del nostre propi cos.
No obstant això, el temps ha demostrat que aquesta no és la
història triomfal d’un alliberament, sinó la d’un viatge compassat cap al futur
individualista en el qual ara estem embarcats. Al mateix temps que apreníem a
mirar les màquines com a utensilis d’ús personal al servei de la
democratització de la informació, els mateixos ecos antijeràrquics i les
mateixes aspiracions d’autonomia que van fructificar als anys seixanta i
setanta calaven també entre els consultors que, una dècada després, contribuïen
a posar en marxa els dispositius de la nova gestió empresarial amb l’objectiu
de fer les condicions de treball més atractives, millorar la productivitat,
desenvolupar la qualitat i augmentar els beneficis. Enfront de les jerarquies
estàtiques i la fidelitat a l'empresa, les bases del model fixat fins a aquell
moment, l'esperit del nou capitalisme promou des de fa temps valors com
l'autonomia, la mobilitat, l'obertura a les novetats, la disponibilitat, la creativitat,
l'atracció per la informalitat i la recerca de contactes interpersonals, qualitats
tretes directament del repertori del Maig del 68.
Si fins a mitjan dècada dels anys huitanta IBM representava
el model d’empresa paternalista, a començaments dels noranta va entrar en una
situació agònica perquè els seus productes havien estat desbancats pel miracle
de la xicoteta tecnologia. Per adaptar-se als nous temps, l'empresa va
transformar la seua rígida organització jeràrquica amb fórmules més flexibles
orientades a oferir més productes en menys temps. A més, va reduir un terç la
plantilla i va contractar alguns dels antics empleats com a treballadors
externs, sense beneficis socials i sense un lloc fix a l’empresa. Enfront del
capitalisme social, el nou capitalisme flexible s'obria pas i, amb tot,
arribava la flexibilització dels espais i dels temps, que promovia unes vides
marcades pel signe del canvi i la consegüent denigració de la rutina. La imatge
de l’individu que treballa des de casa amb un portàtil i un telèfon mòbil,
conciliant treball, oci i vida privada, ens ha acompanyat durant la pandèmia i
s’ha presentat com una conseqüència inevitable facilitada per una tecnologia
que -oh, miracle- ha arribat per a cobrir les nostres necessitats. Tanmateix,
els monstres que produeix aquest nou somni de democratització tecnològica ens
vigilen: tenim una societat hiperconnectada però a la qual li falten entorns de
solidaritat locals, unes comunitats virtuals que fomenten el sectarisme i el
radicalisme, una bretxa digital que fa que la població se senta amenaçada pels
canvis socials i, en general, unes expectatives de vida marcades per l'ansietat
d’un futur laboral completament incert.
