Bio, halal, kosher... Cal certificar la consciència?
Busquem garanties, també en el vessant espiritual: tot el
que ens done seguretat, certesa, malgrat trobar-nos en un àmbit en què les
garanties s'escolen com l'aigua entre els dits. ¿Qui ens garanteix el paradís,
una vida plena i saludable o una confiança immutable a prova de patiment i dolor?
Exigim garanties perquè també ens les exigeixen: compromís amb
uns valors, fidelitat a unes maneres de viure, a una comunitat o a una terra...
Mostrar-nos confiats també implica que es puga confiar en nosaltres, i aquest fil
argumental recorre la trama de totes les tradicions religioses. Històricament,
aquesta confiança es fonamentava en la paraula, paraula donada i paraula
rebuda. Oral o escrita, la sacralitat de la paraula implicava dotar de sentit i
garantia una realitat, la vida, la qual, per definició, apareixia sense sentit
ni garantia. Per tant, aquesta confiança abstracta en el fet de viure es podia concretar
en una confiança palpable i audible, que s’oferia com a intermediària. No obstant
això, les pors i les desconfiances tornen a sorgir quan d'aquesta opció mediadora
en fem una finalitat: quan confonem la garantia carregada de misteri que ens
proporciona la vida amb una garantia tangible i evident que ens construïm nosaltres
mateixos.
Aferrar-nos a una religió i fer-ne una ideologia implica
exigir-li el mateix que exigim a qualsevol elucubració mental: que ens servisca,
que ens garantisca uns resultats, que ens proporcione un marc seré al qual fugir
del que som i no volem admetre. Quan la qüestió religiosa entra,
inevitablement, en l’àmbit del consum, aquesta necessitat de garanties es dispara,
possiblement perquè no hi actuem tant com a membres d’una comunitat religiosa, sinó
com a mers consumidors: pel camí hem perdut serenor i hem guanyat avidesa, hem
oblidat què ens sustenta i hem adquirit les característiques principals d’un actor
immers en l'allau comercial: més fràgils, desconfiats i necessitats d'estímuls
que mai. Seduïts, atrets, desitjosos.
Un exemple caricaturesc d’això el podem trobar en el mes de ramadà
que celebra la comunitat musulmana. Temporada per excel·lència de la privació, esdevé
sovint un reclam al consum i a l’exaltació de productes. La tensió és evident entre
uns cossos que dejunen mentre hi ha llum solar i un sistema econòmic que necessita
que no s'ature l’excés: el que a priori resultaria una evident prova de resistència
a un model consumista depredador, amb milions de persones centrades en els aspectes
espirituals i interiors, i deixant durant un mes tota distracció mundana, es converteix
moltes vegades en un elogi nocturn al consum desenfrenat. Els productors i
comerços ho saben, i fins i tot una coneguda marca espanyola de roba ha llançat
una col·lecció "especial ramadà", com també ho fan algunes cadenes de
supermercats, bancs i empreses de tot tipus. La possibilitat de reflexionar de manera
autocrítica, i de canviar inèrcies o maneres de fer nocives, que ofereixen els dejunis
prolongats i altres tipus d'actes devocionals es perden per aquesta identitat consumista
cada vegada més arrelada en tot el món. Com si el mer fet de consumir ens garantira
que estem vius. Certament, és un consum amb determinada consciència, i
l’augment exponencial de les empreses i entitats certificadores en les últimes dues
dècades és un exemple més d'aquesta tendència.
L’alimentació, com sempre, és un dels sectors mundials més representatius
de la proliferació de certificacions, ja que el camp de batalla d’imposició de les
creences s’ha desenvolupat intensament en aquest terreny: aliments prohibits i aliments
exaltats, com a prova de no pertànyer a comunitats perseguides, han marcat i estigmatitzat
segles de mala convivència amb la diversitat.
Ara el consumidor exigeix garanties, cansat també dels fraus
i dels enganys habituals en un sector multitudinari. El productor, per la seua
banda, sap que una certificació pot ajudar-lo a vendre més. Garantir que un
aliment no té gluten o no té cap component d’origen animal, per exemple, és una
tasca concreta i amb poc d’espai per a la discussió, però quan ens trobem
davant de certificacions morals tot és més complex: tant la certificació ecològica
o de comerç just com les garanties halal (apta per als musulmans) i kosher
(adient per als jueus) entren en un àmbit molt més ampli i ple de matisos que no
sempre estem disposats -consumidors i productors- a admetre. Un terreny en què l’anomenat
"consum conscient" va més enllà dels ingredients que componen un producte
determinat: hi ha tot un entramat de valors socials, ecològics i espirituals associats
a aquell producte que no es pot descartar. El model productiu actual, magnànim,
demana pragmatisme i eficiència i, per tant, tendeix a suprimir debats o a eliminar
les parts que impliquen un fre o un entrebanc de la productivitat. Les entitats
certificadores entren en la lògica del mercat oferint una certificació esbiaixada,
més adaptada a les necessitats del productor que no del consumidor: ja no es mira
el procés global d’aquell producte i tot el que hi està vinculat, sinó només alguns
dels aspectes. Una política reductora que, a la vegada, publicita i exalta la certificació
per ella mateixa, jugant amb totes les eines publicitàries per a fer sentir millor
el consumidor que opta per aquests tipus de productes certificats.
Així, trobem productes "ecològics" elaborats sense
tindré en compte criteris laborals respectuosos, o embolcallats de manera gens sostenible:
o carn halal que, si bé ha sigut sacrificada segons estipulen les normes islàmiques,
no ha sigut criada seguint les màximes del benestar animal que dicta l’islam. No
es tracta de denunciar les entitats certificadores, ja que la seua tasca és important
i cada vegada més imprescindible en un món globalitzat i sovint sense
escrúpols. Però reflexionar sobre el nostre afany de garanties i la pèrdua d’identitat
quan esdevenim mers consumidors passius també és clau perquè aquestes certificacions
fonamentades en valors morals i espirituals continuen evolucionant cap a una visió
més holística i menys esclava d’una rendibilitat estrictament econòmica aliena
al seu impacte social.
