Les illes Columbretes
Les Columbretes són l’arxipèlag més singular de la Comunitat
Valenciana i un dels xicotets espais insulars de més interès ecològic de la
Mediterrània. Estan formades per una sèrie d’illots i esculls situats a 30 milles
de la costa de Castelló, uns 56 km, i reunits en quatre grups, cada un dels
quals rep el nom de la seua illa més gran: l’illa Grossa, la Ferrera, la
Foradada i el Carallot.
Assentades sobre un fons situat a uns 80 m de profunditat,
les Columbretes representen el millor exemple de vulcanisme de la nostra terra,
fàcilment apreciable tant pels materials que les formen com pel seu peculiar
aspecte. Hi destaca l’illa Grossa, formada per diversos cràters encadenats, i
el Carallot, que amb 32 m d’altitud sobre el mar és el testimoni geològic de
les restes de la ximenera central d’un volcà.
El nom de les illes prové de la impressió dels primers
navegants, grecs i llatins, que les inclogueren en les seues cartes amb el nom d’Ophiusa
o Colubraria, admirats per l’abundància de serps que hi trobaren.
Visitades únicament per pescadors, contrabandistes i pirates
fins al principi del segle XIX, la colonització de l’arxipèlag es va produir a
mitjan segle XIX, amb la construcció del far de l’illa Grossa (1856-1860).
Les activitats dels contrabandistes s’estengueren durant el
segle xx, fins al punt que provocaren indirectament la transformació de la Foradada,
el forat de la qual era un excel·lent refugi natural per als barcos que es
dedicaven a estes labors. En aquell abric natural restaven ocults als prismàtics
dels servicis de vigilància, que finalment optaren per l’expeditiu mètode de provocar
una explosió de roques que aterraren parcialment el túnel marí.
Els faroners habitaren l’illa Grossa de manera pràcticament ininterrompuda
durant més d’un segle, en condicions precàries, com ho demostren les tombes del
xicotet cementeri de l’illa, i aprofitaven intensament tots els recursos que
oferia un medi terrestre pobre i un fons marí extraordinàriament ric. Esta
colonització de les illes amb l’arribada dels faroners comporta un canvi
dràstic en el medi fins llavors quasi verge. S’incendia l’illa per a acabar amb
les serps (les últimes van ser vist es al finaI del segle XIX), s’introduïxen animals
domèstics (conills, cabres, porcs) i s’elimina quasi tota la vegetació arbustiva
per a aprofitar-la com a llenya. Per este motiu, la flora que hi ha actualment
a l'illa Grossa es reduïx al margalló, el llentiscle i l’arítjol; el fenoll marí
i I a safanòria marina de les àrees més pròximes al mar, i la sosa fina,
l’alfals arbori i els caps blancs endèmics de les parts altes. Quant a la fauna, dominen el paisatge les aus marines com la gavina corsa, la baldriga
cendrosa, el falcó de la reina i el corb marí emplomallat.
Finalment, la xicoteta colònia de faroners i les seues
famílies abandonaren les illes en 1975, any en què es va automatitzar el far.
Des d’aleshores, les illes queden deshabitades fins a la instal·lació dels primers
servicis de vigilància establits per la Generalitat Valenciana en 1987. Des de l’any
1988 la part emergida és reserva natural, i la part aquàtica és reserva marina
des de 1990. Actualment només es permet la visita a l'illa Grossa, a la qual
es pot accedir en barco de manera particular o en visites guiades. Entre altres
mesures de protecció, no s’hi poden agafar minerals, plantes ni animals. Es tracta,
sens dubte, d’una visita molt recomanable.
 |
 |
A |
