Lectura 20: LA LLOTJA DE LA SEDA

	La Llotja de la Seda
	La Llotja de la Seda o de Mercaders és un dels edificis emblemàtics de la ciutat de València. Sanchis  Guarner la va  definir com “l’edifici  públic  més famós, bell i característic de la València hanseàtica, és a dir, dels burgesos mercaders”. L’any 1996 va ser declarada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat per ser “un exemple totalment excepcional d’un edifici civil en estil gòtic tardà, que il·lustra de manera esplèndida el poder i la riquesa d'una de les grans ciutats mercantils de la Mediterrània”. De fet, si hi ha un edifici que simbolitze la puixança i la riquesa del segle xv valencià, així com el prestigi social aconseguit per la burgesia de l’època, este és sens dubte la Llotja. La seua construcció s’ha interpretat com un símbol del poder de la ciutat per a atraure els comerciants, en un moment en què ja s’albiraven temps difícils per a l’economia local derivats del descobriment d’Amèrica i el consegüent desplaçament del comerç cap a l’Atlàntic. La història conta que a mitjan segle xv la prosperitat mercantil havia progressat tant a València que el Consell de la Ciutat, considerant insuficient el local de la llotja primitiva, coneguda com a Llotja de l’Oli, va acordar que es construirà una llotja “molt bella e magnífica e sumptuosa, la qual sia honor e ornament d’aquesta insigne ciutat”. A este efecte es compraren vint-i-cinc cases, i, una vegada enderrocades, van començar les obres en aquell solar. Pere Compte, mestre picapedrer, que ja havia acreditat la seua perícia en diverses obres, sobretot en la prolongació de la Seu, va ser l’encarregat de l’obra. La construcció va començar en 1483 i el conjunt no es va finalitzar fins al 1548. Vist des de la plaça del Mercat, el conjunt està format per tres cossos que ocupen més de dos mil metres quadrats: la Sala de Contractació, la torre central i el Consolat de Mar, articulats en la part posterior pel pati dels Tarongers. El primer cos, a la part dreta de l’edifici, correspon a la llotja pròpiament dita, també coneguda com a Sala de Contractació o Saló Columnari. L’interior es dividix en tres naus longitudinals, amb volta de creueria sostinguda per huit columnes exemptes, de les quals ixen feixos de nervis que formen la creueria de la volta, i hi donen aparença de palmera. Alguns han volgut veure en este edifici, concebut com a temple al comerç, un caràcter simbòlic, una representació del paradís, on les columnes serien els arbres i la volta la cúpula celeste, que ara es mostra com a pedra nua però que originàriament estava  pintada  de  blau  amb  estretes  daurades.  Com  a  centre  mercantil ciutadà que era, el Consell de la Ciutat decidí instal·lar ací la Taula de Canvis, entitat bancària de prestigi per la seua solvència i pel volum de les operacions financeres. Enmig del conjunt es perfila la torre central, quadrangular i un terç més alta que la resta de l'edifici. Una capella (1484-1486) ocupa la planta baixa, mentre que els pisos de dalt es destinaren a presó per a mercaders morosos. I, a l’esquerra, hi ha el cos de tres plantes del Consolat de Mar, que es va afegir posteriorment com a seu d’esta institució creada en 1283 en la qual els jutges o els cònsols de comerç celebraven sessions sobre assumptes marítims i mercantils. En la primera planta s’ubica la Cambra Daurada, ornamentada amb un magnífic sostre de fusta policromada. El nom de Llotja de la Seda deriva del fet que este teixit fou del segle xiv al xviii la indústria més potent de la ciutat. Al final del segle xvii, tan important era la seda en les transaccions comercials que la Llotja de Mercaders passà a ser coneguda com de la Seda. Tanmateix, a partir de 1790 començà l’ocàs de la indústria sedera de València, que mai més tornà a recuperar-se. No obstant això, la Llotja ha mantingut el seu nom tradicional fins a l'actualitat, en homenatge a la que fou durant segles una puixant indústria valenciana. TESTS A