Panspèrmia, la llavor extraterrestre de la vida?
Els ingredients per a la vida van arribar de fora de la Terra? La hipòtesi de la panspèrmia, o l’origen extraterrestre de la vida, segueix viva des que es va popularitzar a les primeries del segle XX i va inspirar grans obres cinematogràfiques com 2001: una odissea de l'espai. El terme panspèrmia, una fusió dels termes grecs pan (‘tot’) i spermia (‘llavors’) va ser encunyat pel biòleg alemany Hermann Richter en 1865, per a referir-se a la Terra com un escenari ple de llavors que esperaven les condicions oportunes per a germinar. Però no va ser fins a 1908 quan el químic suec August Arrhenius va difondre la panspèrmia com a possible teoria per a respondre a l'enigma de l’origen de la vida a la Terra, proposant que va arribar en forma d’organismes unicel·lulars des de l’espai exterior. És a dir, la vida es va disseminar d’un sistema solar a un altre.
Encara que sempre ha quedat relegada per l'abiogènesi, és a
dir, la teoria més secundada que sosté que la vida va sorgir al planeta
afavorida per unes condicions necessàries perquè alguns elements generaren les
primeres formes de vida primitives mitjançant la química, el somni panspèrmic
d’Arrhenius roman viu després de més d’un segle. Amb tot, la perspectiva
"dura" del químic suec ha sigut progressivament arraconada per una
altra perspectiva “tova", de manera que ja no es planteja tant que el primer
bacteri arribara directament des de l'espai; contràriament, s'afirma que es va formar
ací amb certs materials químics arribats de fora. Pel que fa al pensament
filosòfic, continua tenint el mateix abast: la idea dominant és que el nostre
planeta no va ser autònom per a engendrar la vida i, per tant, els components
essencials de la biologia "plogueren" del cel.
A més de la panspèrmia planetària, que suggereix que la vida
a la Terra es va originar en un altre cos del sistema solar i va arribar al
nostre planeta a l’interior d’un meteorit, i de la panspèrmia estel·lar,
defensada per l’extravagant astrònom Fred Hoyle, que sosté que la vida a la
Terra es va originar més enllà del sistema solar i va arribar al nostre planeta
a l’interior de cometes procedents dels confins de l’univers, Francis Crick,
codescobridor de la doble hèlix de l’ADN, va anar encara més enllà. Pensava que
la universalitat del codi genètic en el planeta seria un indici -i no una
evidència- de la vida sembrada a la Terra per una espècie extraterrestre
intel·ligent. I així va nàixer una nova versió, amb un nou cognom, de la teoria
d’Arrhenius: la panspèrmia dirigida.
Recentment, un article publicat en la prestigiosa revista Progress
in Biophysics and Molecular Biology va tornar a posar sobre la taula del
debat científic la proposta d'Arrhenius i va causar el renou d’antany. Però en
aquesta ocasió la panspèrmia revisitada inclou la hipòtesi que els cometes que
vingueren amb les llavors de la vida també haurien dut organismes complets que
feren possible tots els éssers vius que hui coneixem. L’estudi ha sigut acollit
amb prudència i amb dosis d’escepticisme. Tot i que la idea parega una bogeria,
el paper l'han signat més d’una trentena de científics i compta amb la
supervisió requerida dels experts abans de la publicació.
Amb el títol Causa de l'explosió del Càmbric: terrestre o
còsmica?, els investigadors repassen algunes de les fites que suposadament
han donat suport a la teoria de la panspèrmia en les últimes quatre dècades,
des de la troballa de bacteris i microorganismes a l’estratosfera fins a la
presència de molècules orgàniques en cometes. Però els autors fan un pas més
enllà i afirmen que durant l’esclat càmbric, fa 500 milions d’anys, quan va fer
eclosió una florida de formes de vida sense precedents, el nostre planeta
hauria experimentat una pluja de cometes que sembraren la vida o, almenys, els
elements precursors d’aquesta.
En aquest marc hipotètic, els investigadors apunten a un
dels animals més fascinants del fons marí, el polp, amb un arc evolutiu molt
diferent de la resta d'éssers vius, que podria justificar-se com a prova vivent
que alguna cosa va haver d'arribar de l'espai exterior per a condicionar la
seua excepcional morfologia i intel·ligència. Els autors de l'estudi també especulen
amb la possibilitat que els ous fecundats d’un polp extraterrestre arribaren damunt
d’un cometa fins als oceans. El fet de reforçar una hipòtesi com la panspèrmia
en uns animals tan enigmàtics com els cefalòpodes obri, sens dubte, tota una
perspectiva respecte del nostre passat. Però la major part de la comunitat
científica, especialment els investigadors que estudien l'extraordinària
biologia del polp, troben tan vàlida la proposta d’aquest estudi recent com el
fet que el polp siga un animal de companyia.
Per a alguns autors, la panspèrmia no hauria de referir-se
només a la possible migració a la Terra de formes de vida procedents d’altres
llocs; en realitat, hauria de contemplar també la possible migració cap a
altres mons. El procés d'esterilització a què se sotmeten les sondes destinades
a posar-se en altres planetes no és del tot eficaç: hi ha bacteris capaços de
sobreviure i són diverses les naus que han aterrat o s’han estavellat a Mart.
Si Mart és possible que no estiguera habitada anteriorment, podria ser que ara
ho estiguera com a resultat de la recerca espacial. I ací arriba la pregunta
inevitable. Quan veurem l'esperada conquesta de l’espai? Els investigadors més
visionaris s'han donat un termini de dos milions d’anys per a arribar als mons
exteriors que van somniar Kepler i Galileu. La teoria amb més suport
investigador és la que diu que l’origen de la vida va sorgir a la Terra de
manera complexa. Però la idea provocativa i fascinant de la panspèrmia ens fa obrir
la perspectiva. La possibilitat que un component de la vida o que un disparador
d’espores arribara des de l'univers és una hipòtesi tan plausible com moltes
altres, però, evidentment, no està demostrada: no es pot negar en la seua
totalitat, però tampoc hem de lliurar-nos sense més ni més als seus postulats.
TEST
