Tabarca
L’illa de Tabarca, coneguda també amb el nom d’illa Plana, de Santa Pola o Nova Tabarca, és la més gran de les illes valencianes i l’única habitada, i, en realitat, forma part d’un xicotet arxipèlag. És de forma allargada (1.800 m de longitud i una amplària màxima de 400 m en la part oriental) i orientació NO-SE, amb un estretiment al terç oest. El seu relleu és pla, amb un desnivell màxim de 15 m respecte al nivell del mar. En la part occidental hi ha un poblet emmurallat, el de Sant Pere i Sant Pau. Completen l’arxipèlag els illots de la Pedrera, de la Galera i de la Nau i nombrosos esculls (Negre, Roig, Cap del Moro, Sabata o Naveta). Es troba situada a huit quilòmetres de la costa de Santa Pola i a vint d’Alacant, terme municipal al qual pertany.
Les restes més antigues de poblament de l’illa daten de l’època romana i, a partir de l’edat mitjana, Tabarca va servir durant molt de temps de refugi i de base d’operacions als corsaris barbarescos que atacaven les costes alacantines. Per això, a mitjan segle XVIII, el rei Carles III (1757-1788) va fer-hi alçar unes muralles i va esperonar el poblament permanent de l’illa Plana. Els nous pobladors no van ser gent del país, sinó genovesos provinents d’un illot a tocar de la costa de Tunísia, de nom Tabarka. Este illot era des del segle XVI un nucli genovés (la població provenia principalment del municipi lígur de Pegli) dedicat a la pesca del coral. Però cap a mitjan segle XVIII van ser presos pels tunisians, primer, i pels algerians, després, fins que Carles III en va negociar l’alliberament i en 1768 va portar una setantena de famílies i una trentena d’individus a l’illa Plana, coneguda també des d’aleshores com a Nova Tabarca (o, simplement, Tabarca). Esta primera població va dur a l’illa Plana la parla genovesa, que es va anar abandonant al llarg del segle XIX per a adoptar el valencià i integrar-se plenament en la cultura valenciana dels seus veïns d’Alacant, Elx i Santa Pola. Actualment, molts habitants encara conserven cognoms que indiquen la seua procedència italiana, com Chacopino, Luchoro, Manzanaro, Salieto, Parodi, Pianello i Russo. Un altre grup de genovesos procedents de Tabarka, que també va haver de deixar Tunísia en el segle XVIII, en compte d’anar cap a l’illa Plana, va emigrar a Sardenya, on va establir-se a les illes meridionals de San Pietro (a la població de Carloforte) i Sant’Antioco. Totes les comunitats tabarquines han recuperat, ja fa anys, els lligams històrics. A Tabarca, per exemple, hi ha la plaça de Carloforte i el carrer de Gènova. I també s’han fet agermanaments i viatges en grup a les tres illes on es van establir els tabarquins des del segle XVIII.
En l’actualitat hi viuen unes 50 persones, població que es multiplica per deu durant l’època turística, entre els mesos d’abril i octubre. Les principals activitats a l’illa són la pesca i el turisme. El conjunt de l’arxipèlag de Tabarca reunix una sèrie de condicions que el fan mereixedor d’un interés especial. D’una banda, les seues característiques geològiques, biològiques i ecològiques, el seu aïllament i el seu estat de conservació, que propicien l’existència d’ecosistemes terrestres i marins molt singulars. I, de l’altra, la seua condició de conjunt urbà fortificat, un dels escassos exemples actuals d’arquitectura militar en el nostre litoral, així com la presència d’abundants jaciments arqueològics. Per totes estes condicions, l’illa va ser declarada conjunt historicoartístic en 1964, i, des de l’any 1986, les seues aigües estan protegides com a reserva marina.
TESTS
 |
 |
A |
