Els orígens de la cervesa
Les diferents fonts d’informació no es posen d’acord sobre quin ha sigut el verdader origen de la cervesa. Els arqueòlegs han determinat que ja es coneixia fa 6.000 anys. Com molts altres descobriments, la primera cervesa va ser fabricada de manera accidental i casual. A Sumer, quan intentaven fer pa i els grans de blat germinaven, el resultat era que el que havia de ser pa s’havia dividit en una mescla amb una part sòlida i una altra de líquida. A partir de la part líquida d’esta mescla, que descobriren que tenia un sabor agradable, es van començar a elaborar les primeres cerveses. Però altres fonts indiquen que la cervesa té el seu origen en la necessitat de guardar el gra dels primers agricultors, els quals es van adonar que la combinació de diferents tipus de cereals molts, posats en un recipient i exposats a una temperatura ambient, produïa una beguda alcohòlica. Per a millorar el gust del producte resultant dels grans fermentats, senzillament hi van afegir aigua.
Més tard, els egipcis van difondre molt esta beguda. A Egipte va ser considerada com una beguda dels déus, i es deia que la cervesa va ser un dels presents amb què la deessa Isis volgué ajudar la humanitat. Els egipcis van introduir nous ingredients per a millorar-ne el color i l’aroma; de manera que van descobrir primerament la malta, i després hi afegiren safrà i mel. També a Roma, el nom llatí reflectia la relació de la cervesa amb els déus: en honor a la seua deessa de l’agricultura, Ceres, la cervesa va rebre el nom de cerevisia, del qual prové la paraula que designa en valencià esta beguda. Ara bé, el poble romà no tenia molt bona consideració per la gent que bevia cervesa, ja que era la beguda dels més pobres, que no es podien permetre el vi. Per contra, entre els pobles del nord d’Europa la cervesa tenia un gran prestigi i servia per a celebrar les festes familiars, les festes religioses i, sobretot, les victòries sobre els enemics.
D’altra banda, ja en l’antiguitat es podien diferenciar dos tipus de cerveses segons el color: la clara i la fosca, depenent del cereal utilitzat. La primera tenia un sabor fluix i dolç, mentres que l’altra tenia una textura i un sabor més forts. Però aquelles cerveses distaven molt de les actuals: en les cerveses antigues el sabor era més dolç, eren més espesses i nutritives, no feien bromera i tenien impureses, per la qual cosa es bevien amb una canya especialment dissenyada amb un filtre. Al llarg del temps, per a millorar el gust i el que es denomina el cos de la cervesa, a la composició inicial es van anar introduint diferents plantes aromàtiques i altres ingredients. En el segle XIII se n’hi va introduir un que és el que més ha contribuït al sabor de la cervesa actual: el llúpol, una planta que, a banda del sabor i l’aroma que dona a la beguda, hi aporta propietats antisèptiques i estabilitat.
Tot i que la majoria de la gent segurament atribuiria la cervesa més antiga d’Europa a algun país del nord, no és així: les restes més antigues d’esta beguda en territori europeu s’han localitzat a Aitona (Catalunya), les quals han sigut datades en un període de temps situat entre els anys 1100 i 1000 aC, quasi 500 anys abans de les primeres restes trobades a Alemanya. D’altra banda, la primera fàbrica de què es té notícia a Espanya es va instal·lar en el segle xvi, a iniciativa de l’emperador Carles I, al monestir extremeny de Yuste.
