Sobre la necessitat de la ficció
Una de les més estúpides manies intel·lectuals que circulen sense parar des de fa un segle i mig -o abans encara- és la fixació per la idea de crisi. Tota generació que arriba a l’edat de poder expressar-se per escrit té, infal·liblement, la dèria que el seu és un temps de crisi. Evidentment, si no hi ha grans guerres, revolucions generals o catàstrofes universals, la major part de la població no es troba gens afectada per tal crisi. I, si n’hi ha, tampoc, perquè les crisis no són cosa de guerres o catàstrofes, sinó de pensament, d’idees, de models formals, d’actituds, de valors. Són crisis d’este ens inaferrable conegut com a home modern, crisis de la filosofia, de l’art, de la música, de la literatura.
Ocupa tant de temps parlar de les crisis, que sovint no en queda per a pensar si l’existència de tal fenomen és real o només imaginada. No sé, ara mateix, quant de temps deu fer que innombrables periodistes, especialistes, professors, pensadors i altres membres de gremis similars, parlen i escriuen incessantment sobre la crisi del llibre, la crisi de la lectura, la crisi de la literatura, i del teatre, de la novel·la o de tota mena d’escriptura. Ja fa temps també, segons la premsa, que la novel·la és un gènere esgotat, passat, que busca eixides i no en troba, i per tant condemnat a l’experimentalisme efímer o a la repetició estèril: és a dir, una cosa més morta que viva; en crisi, en qualsevol cas.
Quant al present i al futur dels conjunts de fulls impresos que anomenem llibres, i a la crisi de tals objectes, una ràpida repassada empírica hauria de començar comparant el nombre global de títols i exemplars publicats, i sobretot el nombre de centres de difusió, fa cinquanta anys, fa vint-i-cinc anys, i ara mateix; per exemple al nostre país, on dubte molt que el resultat de la comparació confirmarà cap idea d’extinció progressiva del producte. Quant a la novel·la, el requisit empíric mínim seria fer una comparació semblant i, sempre en el cas del nostre país i, si volem, de països veïns, comparar el nombre de practicants de l’art de la narrativa, regulars o irregulars, professionals o amateurs. En parlar així, i per tant en fer burla del pessimisme dels profetes, estic parlant com a simple observador de fenòmens socials que estan a la vista de tots, i que els analistes i profetes de crisis teòriques no solen prendre en consideració.
Jo em faria una altra pregunta: per què hi ha més novel·les i més novel·listes que en cap altre moment de la història? Ras i curt: perquè la major part dels països i societats tenen de tot més que mai. Hi ha més novel·les allà on hi ha també més educació, més salut, més bones cases, més bones comunicacions i més menjar. És molt simple: la ficció és un producte necessari en qualsevol societat humana. La novel·la, o similar, és la forma que ha pres este producte necessari, primer en l’Europa moderna, i després en tot el món contemporani. La novel·la és hereva de totes aquelles formes en què la gent de totes les societats humanes ha expressat la necessitat bàsica d’imaginar altres vides.
Imaginar altres vides és, simplement, una manera de viure altres vides. I viure altres vides és l’única manera de superar la irreductible limitació de la vida que cada un viu. Per això utilitzem el terme ficció', perquè no és mai real. La ficció pot tenir -i sovint té- la pretensió de ser realista, és a dir, de reflectir personatges i fets tal com han passat efectivament, tal com són o com podrien ser. Tant se val: per al lector, fins la narració més realista serà sempre la d’una altra vida que no és la seua. Les accions i les situacions, els personatges i les emocions, tot el món que amb la lectura es projecta, les vides que llegint compartix i reviu només tenen existència, per a ell, com a món i vides de ficció. Torne a insistir-hi: la necessitat de la ficció és universal. I la societat contemporània satisfà esta necessitat de manera més abundant i variada que cap altra societat. Dels serials televisius als còmics, i dels films de terror a les novel·les històriques, els mons i les vides a l’abast de l’espectador o del lector són ja un camp sense límits, inabastable, i sembla que inexhaurible. Tan infinit i inexhaurible com la necessitat de devorar ficció.
En este camp, la ficció escrita i llegida, la narració en paper i enquadernada, la novel·la, té una parcel·la pròpia i segura. Potser ni més gran ni més important que les altres parcel·les, però garantida. Novel·listes i lectors de novel·les tenen el futur assegurat.
TEST
