Indignació
De vegades arribem a creure que la indignació és una forma més, una forma qualsevol de la ira. I, en el fons, seria una temeritat negar que realment és així. Tota indignació suposa, més o menys en potència, un esclat d’exasperació dirigit contra algú o contra alguna cosa: contra "l'indignant”. Ara bé: un teòleg, un moralista, potser ens tranquil·litzarien en assegurar-nos que la ira en qüestió no queda inclosa en els termes jurisdiccionals del conegut pecat capital. Segons sembla, hi ha ires i ires: unes ires reprotxables i unes altres ires més prompte carregades de decor. EI poble d’Israel, pedra de toc de tantes actituds, no va concebre el seu Jehovà com una divinitat iracunda, o, si més no, tendencialment iracunda? I si no m’enganye, sant Tomàs d’Aquino també feia les seues distincions quant a l’essència de l’aïrament.
Si la indignació és una forma de la ira, almenys no és una
ira més, una ira qualsevol. Ben al contrari: és la ira que pertoca a la virtut.
Indignació i virtut són, en última instància, coses correlatives: jo diria que
fins i tot són coses consubstancials. Per això, davant de fórmules com “el Déu
de la ira” o “la ira de Déu”, que el lèxic religiós modern ha heretat dels
jueus, els esperits sensibles haurien de preferir l’ús del mot indignació en
comptes d’ira: “el Déu de la indignació”, “la indignació de Déu”. I no solament
perquè el mot ira està tarat per un multisecular sentit negatiu. N’hi ha una
altra raó: les arrels semàntiques del vocable indignació —jo no entenc molt en
etimologies, però m’arrisque a suposar-ho així— contenen una engruna de reveladora
evidència. La indignació, de fet, dona per suposada la dignitat dels qui
l’experimenten i la indignitat de la seua víctima. Sempre és el virtuós qui
s’indigna; sempre és el viciós qui sofrix els colps de la indignació.
La virtut, justament perquè és “digna”, “s’indigna”. Un home
indignat podrà ser un malvat o un frívol; però, en la mesura que s’indigna, s’indigna
des d’una convicció virtuosa — virtuosa al seu entendre— que conserva afermada.
En realitat, tothom s’indigna una vegada o altra, ja que tothom té —a la seua
manera— conviccions d’esta mena. Per a protegir-se del perill d’incórrer en indignació,
caldria estar en absolut desproveït de dignitat; i això, reconéixer-se totalment
indigne, és una condició fora del nostre abast. Quan un s’indigna, no fa sinó reaccionar
contra la indignitat d’altri: es tracta d’un arravatament irreprimible, nodrit de
sòlides i obscures justificacions. Molt més que les conductes exemplars que l’acomplixen
o la sublimen, una ètica es mostra vigorosa i activa en les indignacions que
alimenta.
Perquè —el fenomen és curiós—, en la pràctica, els hòmens
s’obliden, per a indignar-se, de si ells mateixos podrien ser objecte d’indignació.
No és infreqüent que un individu depravat —diguem-ne “depravat”— s’indigne davant
la depravació del seu veí. Allò de “qui estiga sense pecat que siga el primer a
tirar-li la pedra” és una de les recomanacions cristianes menys acatades.
Hipocresia? Potser, en part, sí. Però no del tot. La
indignació es desperta en un pla distint al de la hipocresia. Som hipòcrites quan
està en joc la nostra conveniència personal, perquè hi està en joc. En canvi,
ens indignem fins i tot quan —i de vegades “perquè”— no tenim res a veure amb
l’indignant. El pecador més conscient dels seus pecats s’indigna dels pecats
aliens, “i amb tota la raó del món”. Amb tota raó: s’indigna en nom de la
virtut. Allò que l’ofén —a ell, pecador!— és el fet de veure conculcada la
virtut: la mateixa virtut, o una altra, que pel seu compte ell ha conculcat.
Certament, podria començar (i així hauria de fer-ho) per
indignar-se amb ell mateix: però, s’hi indigne o no, objectivament l’altre és
indignant, i té dret a indignar-se de l’altre...
El que resta per esbrinar és si la virtut necessita o no
indignar-se a fi de seguir sent virtut: vull dir, a fi d’afirmar-se com a tal
virtut en la consciència dels hòmens. Probablement, sí. Però este problema excedix
les meues possibilitats de comentari. Convé reservar-lo als especialistes en la
matèria.
TEST
