Lectura 11: ABANS DE L'UNIVERS

Abans de l'univers

“Si vosté pensa que les teories sobre l’univers dobleguen i forcen la ment, tinga la segu­retat que molts científics pensen i senten igual”, afirma el cosmòleg i físic. I en efecte, els simples mortals totalment llecs en la matèria, els qui no hi entenem res de res, també podem sentir, com els científics, que la ment se’ns doblega quan intentem captar algun reflex  remot  d’estes  teories. Com aquells primers grecs,  Tales,  Anaxímenes, Parmènides o Heràclit, que mirant el cel des de la vora del mar, o simplement pensant, es varen fer les primeres preguntes, les més importants, les que potser no tindran mai resposta: què és el conjunt de la realitat pensable, què és l’ésser, què és i què té en comú tot allò que existix. I més avant també es preguntaren si l’univers té un final, i com va començar i com pot acabar se i potser tornar a començar. D’això, Aristòtil en va dir “metafísica” (el llibre  o tractat  que  venia  després  de  la  física),  però  ara  mateix  la  metafísica, com l’ontologia o ciència de l’ésser, és una cosa que es practica i progressa a les catedrals subterrànies del CERN  analitzant  xocs  de  partícules, o cavil·lant sobre  les  dades  del satèl·lit Planck, el que fa poc ens ha enviat imatges de la “llum més antiga” de l’univers, imatges que permeten noves i més profundes visions sobre els orígens i l’evolució del cosmos. I en qualsevol cas, de tant en tant els humans hauríem d’aturar-nos un moment a considerar sub specie aeternitatis la realitat completa que ens envolta. 

És a dir, dedicar alguna estona a la contemplació d’allò que ens depassa i ens supera, i que,  quan  ho  meditem  amb  un  punt  d’estupor i d’angoixa, ens  fa ser justament  més humans. Fet i fet, totes les religions, totes les mitologies i en tots els temps, han elaborat alguna forma de narració que mostra l’origen de tot, o almenys de la forma que té el nostre món: algun déu superior, alguna força suprema, uns elements primordials, qual­sevol relat (i els relats són innombrables) pot servir d’explicació, i tot servix, precisament, perquè  alguna  explicació  ha d’existir: és necessària.  El  que  resulta  estrany  a  l'experi­ència humana és que l’Univers tinga l’edat que té. Perquè l’univers -que per definició és tot  allò  que existix  físicament,  ens  recorda  amb  prudència  el  científic- o bé hauria de tindré  una  edat  infinita,  o  bé  estar  relacionat  amb  la  duració de l'espècie humana,  tal com afirmen moltes mitologies: l’ou primordial, els cicles, la creació en set dies o l’etern retorn. Resulta, però, que, calculant cap arrere la taxa o ritme d’expansió, podem arribar a  l’instant  de  l’origen,  al  Gran  Esclat  del  mínim àtom  inicial  (la  idea  d’àtom  també  és grega,  òbviament),  quan, fa aproximadament  13.800  milions  d’anys,  tot  allò  que  ara som, i tot allò que observem o sabem que existix, des dels nostres cervells fins a les infinites  galàxies,  estava  tancat  en  un  punt.  Que  començà  a  inflar-se i expandir-se,  i encara no s’ha aturat. Fins ací, pau i tranquil·litat d’esperit: ja sabem d’on venim, i des de  quan,  i  fins  i  tot  els  ignorants  com  jo  podem  imaginar  aquell instant  (ja  ens  ho mostren  també  les  imatges  bellíssimes  que  ens  proporciona la  televisió).  El  “model”, però, diu el científic -no jo-, no és capaç de respondre a algunes de les qüestions més compromeses i antigues: per exemple, què hi havia abans, si és que hi havia res. 

Pregunta que molts filòsofs, físics i teòrics del coneixement asseguren que no té respos­ta perquè és una falsa pregunta: “abans” (i “després”) implica temps, i el temps només existix... després del Gran Esclat. Llavors, com que la pregunta no val, no ens hem de preocupar de la resposta. Potser tenen raó, i més val deixar-ho córrer a pesar que això ens torna a deixar un altre buit mental insatisfet. El cas, tanmateix, és que sí que hi ha teories que pretenen resoldre la pregunta, falsa o no. Com ara el model conegut com a “inflació eterna”, segons el qual l’univers observable seria com una bombolla, un simple “univers  de  butxaca” en una  escuma  d’inflació  que  podria  ser  eterna  (les  imatges poètiques són delicioses). I el Gran Esclat seria l’origen del nostre “univers de butxaca”, però no d’un univers total, que seria infinitament vell. Amb la qual cosa, estimats lectors i eventuals contempladors perplexos, si no ho he entés malament, vol dir que tornaríem a l’antiga idea d’eternitat. Teoria feliç, sembla que sense prova possible, i per tant haurem d’acudir a la fe. O no pensar-hi, o ocupar-nos només dels afers quotidians, que seria, al final, una conclusió lamentable, després de tants segles de cavil·lacions.

TESTS

A