L’addicció a les xarxes socials no existeix

A / Quan vàrem començar, tractàvem persones que consumien heroïna i alcohol. Amb el temps, el consum de l’heroïna va anar baixant l llavors, a final dels anys noranta, vam començar a tenir addictes a la cocaïna. Molts d’ells se la injectaven. Ara mateix, l’heroïna continua sent el 60% de la nostra faena. Tenim pocs cocaïnòmans en un sentit estricte, vull dir que normalment són cocaïnòmans i alcohòlics o que consumeixen la cocaïna de manera associada a l’alcohol. La cocaïna a Espanya no va arribar sola sinó que ho va fer de la mà de l’alcohol. Altrament l’alcohol sempre està present és la gran oblidada de les substàncies addictives, de tota aquesta problemàtica.

B / Una cosa és quines drogues consumeixen els més joves i una altra quin tipus de consum sol produir una demanda de tractament. L’exemple més clar el tenim en el cànnabis. És la droga més consumida, però molt poca gent rep tractament. Certament, no té el risc que tenen la cocaïna i l'heroïna o, encara, les amfetamines, una substància que també comporta molts riscos. Les amfetamines no han estat, però, d’un gran consum a Espanya. L’alcohol és la gran oblidada, la substància que genera més problemes, més morts i després, és clar, hi ha també el tabac, el consum del qual no ha baixat tant com pensem.

C / És un fet fonamental l'educació i la informació més enllà de l’atenció mèdica. Ha d'haver-hi un bon treball de prevenció. És una qüestió difícil. De vegades, treballar amb persones amb aquesta problemàtica és desagraït, però m’atreviria a dir que fer-ho en l’àmbit de la prevenció encara pot ser-ho més. Clar, el que s’esperaria és que la gent no en consumirà gens, però la realitat és una altra de ben diferent. És evident que el problema mai no es pot reduir a zero, però també és cert que mai no sabem fins a quin punt està tenint efecte la nostra faena, quin efecte tenen les actuacions de caràcter preventiu sobre l’epidèmia.

D / Un factor és el de l’exposició a una determinada substància. Sense l’accés és més difícil que es done l’addicció. Hi ha una etapa en què és habitual que les persones tinguen un contacte molt continuat amb aquestes substàncies. Després, hi ha la gent jove, amb un major risc, per una voluntat de buscar noves sensacions, per falta de percepció del risc, per qüestions de rebel·lia o d’autoafirmació, de moda... A partir d’ací hi ha dues teories principals. La primera, la que estableix que hi ha persones amb unes característiques de personalitat que els portaria a ser addictes. Parlem de persones amb inseguretat, baixa autoestima, les quals, des del meu punt de vista, no es diferencien gaire del que serien conductes de risc presents en qualsevol altre trastorn. 1 l’altra diu que no hi ha cap persona que estiga fora de perill de l’abast d’una substància i, a banda de personalitats amb més tendència, cal veure en quin moment de la teua vida estàs.

E / Tots passem per moments en que tenim un risc d’apropar-nos a una substància que coneixíem, amb què havíem tingut una relació, una substància que, fins i tot, hem consumit més o menys habitualment sense que ens causara cap problema. Per exemple, en la història de molts alcohòlics hi ha al darrere uns primers hàbits de consum, no problemàtics, que es tornen en addicció davant d’una separació o de la pèrdua del treball. La substància esdevé llavors una solució al malestar. Per tant, allò cabdal no seria tant la persona sinó la circumstància per la qual passa aquesta persona. Hi ha encara la qüestió del tipus de substància. Pensem en el tabac: la gent el consumeix habitualment i les seues conseqüències no són fàcils de veure de forma immediata. Convivim amb açò. L’heroïna, hi ha poca gent que la consumeix, fins i tot en època d’epidèmia era poca en relació amb el total de la població, atesos els seus efectes immediats i molt greus.

F / Els laboratoris clandestins poden generar substàncies noves com aquell qui diu cada setmana. El que fan és, a partir de la molècula de l’amfetamina, fabricar xicotetes variacions. Són substàncies noves de les quals ho desconeixem quasi tot i, per tant, no figuren en les llistes de les que estan prohibides pels organismes internacionals. L’altre risc és que cada vegada sabem més com funciona el cervell humà, sabem produir psicofàrmacs que són més selectius, més específics, més eficaços per a tractar malalties mentals, i crec que en el futur alguns d’aquests fàrmacs podran fer-se servir com a agent terapèutic, però també com a substància recreativa.

G / Confonem un terme científic amb un terme col·loquial. Tinc un contacte professional amb el món de les drogues i, així doncs, tinc molt clar que no té res a veure una cosa amb l’altra. M’estime més usar alguns termes col·loquials com el de viciat, enganxat... Si veiem una persona que sempre està llegint, no diem que és una persona addicta. Així, doncs, podríem parlar de dependència tecnològica, de conductes excessives, però no de veritables addiccions, tal com les coneixem en l’àmbit de les addiccions a substàncies.

H / En els jocs de rol en línia passen diverses coses. Estan disponibles vint-ï-quatre hores, no acaben mai, el joc no s’acaba quan tu te’n vas a dormir, segueix jugant-hi la gent, i això potser fa que el que havies guanyat ho perdes o que si estàs alguns dies fora sentes la necessitat de trobar un cibercafé. Si jugues dins d’un clan guanyes posicions. Se’t crea una obligació social de jugar, hi ha una pressió. Quan es juga sol és quan té més risc perquè pots creure que el teu personatge és més important que el teu propi jo. És possible que hi haja un contrast entre allò que potser és un món quotidià gris i el que t’has creat virtualment i on ets un guanyador, algú reconegut.

I / Si no generen addicció, aquests poden ser també d’una gran ajuda per a preparar els més joves de cara al futur. Hi va haver un moment en què saber extraure informació d’un llibre era important, era una competència que et permetia créixer en coneixements, que va conviure durant un temps amb d’altres com, per exemple, la de saber utilitzar el telèfon. Molts dels xiquets que estan jugant avui amb un videojoc estan també adquirint competències. Moltes de les faenes del futur estaran relacionades amb aquest nou entorn virtual. D’altra banda, pensa també que tots dissociem la nostra vida real de la imaginada i és sa somiar.

J / Aquesta visió que es té de les xarxes socials és un ateòric. No en tenim evidències empíriques. Realment generen aïllament? Aquesta comunicació virtual genera, paradoxalment, incomunicació? Seria així si aquesta tecnologia m’incomunicara totalment del meu entorn familiar o de les meues amistats, però el més normal és que reforce els meus contactes. Allò, per tant, que determina l’addicció és el fet que hi haja conseqüències físiques o psicològiques greus.

TEST