Problemes d'afinació
L'anècdota, protagonitzada pel prestigiós director d’orquestra Charles Lamoureux, la conta Pau Casals. Un clarinetista acaba la seua intervenció; Lamoureux, impertorbable, diu; "Brenoteau, c’est fauxí' (‘Brenoteau, això està desafinat!’). Les temptatives infructuoses del clarinetista es repetixen diverses voltes, fins que este declara que no troba que la seua execució siga desafinada. “No la troba desafinada?”, replica Lamoureux. “Escolte", afig, "i ja ho comprendrà: un dia, en entrar a l'habitació —unes golfes— d’un amic malalt, vaig exclamar: ‘Amic, quina pudor! Com pots viure ací?’. ‘Pudor? Jo no la note’, contestà ell. Sap per què, Brenoteau, el meu amic no la sentia, la pudor? Perquè ja s’hi havia acostumat!”.
L’exemple citat per Casals m’ha fet pensar en el llanterner que m’instal·là la pica de la cuina, que de tant en tant fa aigua; i en el banquer que, per negligència, em va fer perdre una part dels estalvis; i en el cuiner que posa massa aigua a l’arròs i el servix passat i dessaborit; i en el corrector que donà a la impremta un llibre meu amb l’última frase repetida —l'última, la més important!—... Desafinacions que són goteres en la meua vida. Insignificants, si voleu, però goteres.
No sé si això passa en altres països més civilitzats; al meu, la major part de la gent desafina, i —això és el pitjor— no n’és conscient. Els errors i els defectes dels altres tenen, però, una lectura aprofitable: servixen per a evitar els propis, per a esmolar l'autocrítica. Desafine jo?, ens podem preguntar. És clar, que desafinem!, però el fet de plantejar-s’ho és el primer pas cap a l’afinament. Es tracta de poder sentir la pròpia desafinació, de no acostumar-s’hi mai. “Qui falla en el primer botó no encertarà a cordar-se”, diu Goethe.
En algun llibre que ara no trobe tinc subratllada una frase que recomana emprendre totes les activitats de la vida, importants o no, amb la mateixa actitud que tindríem si hi haguera algú davant, examinant-nos. Una mena de virtuosisme extremat. Actuen així els qui creuen en un Déu totpoderós i omnipresent? Ho dubte. Ningú no pot actuar així, seria asfixiant. L’individu necessita escletxes, espais de llibertat absoluta, encara que siga només quan es tanca al lavabo.
I, tanmateix, la tendència al virtuosisme en el treball és una idea seductora. El perfeccionista, el que s’obsessiona per fer bé la seua faena, és una espècie en extinció. L’excés de perfeccionisme paralitza, em direu, i potser aneu certs, cal deixar-se guiar per la intuïció i començar qualsevol empresa desinhibits, sense por, però després cal revisar, corregir, insistir, perfeccionar.
Al món predomina la gent frívola, inconscient, que ignora l’autocrítica. Tanmateix, no tot se’n va en orris, la maquinària del món, mal que bé, rutlla, fa camí. Per què? Perquè també hi ha qui para atentament, sense presses, l’orella a l’afinació. Per virtuosisme, per ètica o pel que siga, els perfeccionistes salven el món.
TESTS
 |
 |
A |
