 |
||||
|
|
Santa Maria de la Valldigna |
|||
|
|
Per la seua rellevància i pel
protagonisme que tingué en la història de la Corona d’Aragó, Santa Maria de la
Valldigna ocupa un lloc d'honor entre els diversos monestirs valencians. Este
monestir va ser fundat en 1298 per Jaume II el Just, net de Jaume I. Conta la
llegenda que, en tornar d’una
incursió per terres
musulmanes i passar
per la vall
que llavors s'anomenava d’Alfàndec,
el rei digué
a l’abat del
monestir de Santes
Creus que l’acompanyava: “Quina
vall més digna per a un monestir de la vostra religió”. I l'abat li respongué:
“Vall digna, senyor, vall digna”. I d'això provindria el nom actual de la vall.
El monestir, instituït dins de l’orde del Cister, es va configurar com una
filial del de Santes Creus, amb el qual té unes relacions constructives
evidents. El llarg procés de construcció
del monestir està condicionat pels dos terratrèmols que van assolar la comarca
i que van marcar el començament d’una nova fase de remodelació i de
condicionament a l’estil
arquitectònic del moment.
La primera etapa
correspon a les edificacions del
segle XIV i respon
a les primeres
necessitats monacals de
la primitiva comunitat: claustre,
església, sala capitular i refectori. Hui encara es poden observar algunes
d’estes restes contingudes dins de les construccions posteriors, com ara part
dels murs de l'església o el Portal Nou. Després del terratrèmol de 1399, en el
segle XV es reconstruïx una gran part dels espais del monestir i el conjunt
s’amplia amb edificacions noves, més d’acord amb la importància del cenobi.
Finalment, en el segle XVII, després del terratrèmol de 1644, es mamprén un nou
període que va reformar la imatge medieval del monestir i va dotar alguns elements
del conjunt d’un
decorativisme propi del
Barroc, com es
constata per l'ornamentació
interna de l’església. Hi ha, a més a més, algunes reformes que es van
generalitzar a tota l’edificació, com el fet de coronar amb merlets una gran
part de les sales en resposta a l'amenaça pirata que era present en la nostra
costa durant el segle XVI. Al voltant del claustre se situen
les principals dependències: l’església, al nord; la sagristia, la sala
capitular i els dormitoris, a l’est; les cuines i el refectori, al sud; i les
estances dels germans conversos, a l’oest. I, allunyat d’este centre, en la
zona est del conjunt, el palau de l'abat on albergaven els visitants més
il·lustres. Moltes de les sales han desaparegut, d’altres estan en un estat
ruïnós, mentre que les més afortunades han pogut ser reconstruïdes a partir de
les restes que se’n conserven i de les noticies que se’n tenen. El monestir
estava envoltat per un recinte defensiu que encara es conserva, i que en
garantia tant l'aïllament de la societat com la defensa dels possibles atacs
que podien patir el cenobi i les poblacions veïnes, per a les quals també va
ser un lloc de refugi. L’accés al conjunt monacal es fa a través del Portal
Nou, l'espai original del qual es va reformar durant els segles XVI i XVIII, en
què s'afegiren edificacions noves, com la capella de la Mare de Déu de Gràcia.
En essència, seguix el mateix model dels monumentals portals d’accés a recintes
especials, com ara als monestirs o les ciutats, tal com exemplifiquen el portal
d'accés al monestir de Santes Creus o, en la mateixa ciutat de València, la
porta de Serrans. En 1835, amb la desamortització de
Mendizàbal, té lloc
l’exclaustració i el monestir és abandonat pels monjos i venut a particulars. I
a partir d’aquell moment començà l'espoli i la destrucció patrimonial del
conjunt. Carreus i lloses es venen com a material de construcció; l’església es
convertix en magatzem, i el refectori i la sala capitular en corrals per al
bestiar. I, entre 1920 i
1926, els arcs
gòtics del claustre
alt del palau
de l'abat s'incorporen
a l’estructura d’una luxosa mansió de Torrelodones, a la serra de
Madrid. Declarat el conjunt monument
historicoartístic, la seua recuperació es va iniciar quan en 1991 la
Generalitat comprà el monestir i les seues dependències. Des de llavors s'hi
han fet actuacions per a salvaguardar les edificacions que han perviscut, així
com per a restituir els elements
arquitectònics escampats, com
ara el claustre
del palau de
l’abat que va ser
retornat al seu lloc original l’any 2006. TESTS
| |||
continguts
Lectura 22: SANTA MARIA DE LA VALLDIGNA
