Aina Sabaté i Giralt: una catalana en Joc de Trons
—Com acaba una maresmenca fent de supervisora de guió d’una de les sèries de culte de la nostra generació?
—Jo vaig acabar la carrera el 2012, després de fer un erasmus a Glasgow. Rebobine al primer dia d’universitat i recorde quan ens explicaven que probablement aquell era el millor moment per a començar a estudiar. Un moment de crisi increïble però amb quatre anys per davant en els quals les coses només podien millorar. Malauradament no va ser així. En parlava sempre amb els meus tutors d’ací, d’Escòcia, i em deien que em quedara a Glasgow. La idea de viure sota la pluja no em motivava molt, però les opcions de treballar en el meu camp em van convèncer. Al cap i a la fi havia de ser 100% temporal i em serviria per a fer una mica de currículum mentre la indústria a Catalunya es recuperava. Ja ho tenia tot controlat, havia fet els papers per a poder treballar ací i m’arribà un correu. Un projecte de quatre mesos en una productora de documentals a Barcelona. Maletes i cap a casa. Al final d’octubre del mateix any, i amb el meu primer crèdit al currículum, vaig tornar cap a Glasgow.
—Vas cursar algun màster o altres estudis?
—Una vegada vaig començar a treballar en ficció vaig entendre com funcionava un rodatge i això em va ajudar a descobrir quina és la meua passió. Fins llavors havia treballat en producció, però no m’enamorava. Volia ser al plató. De màsters reglats per a estudiar la meua professió no n’hi ha, per això me’n vaig anar a Birmingham on una supervisora de guió ja retirada em va fer un “curs” per a tenir una primera base. Tenia clar que la millor manera era posar-me a treballar i seguir aprenent mentre era al plató. No havia acabat l’estada a Birmingham quan em van telefonar per a oferir me una entrevista de faena. Vaig aconseguir la posició d’aprenenta (en pràctiques) a la primera temporada d’Outlander, i allò va ser el meu “màster”. Un màster de la vida. Després d’allò em va quedar claríssim on m’estava posant i com ho havia de fer per a sobreviure a rodatges llargs, sota la pluja i a baixes temperatures, on el fang m’arribava fins als genolls dia sí dia no. Adéu als dies festius, a poder tornar a casa per Pasqua i a celebrar la nit de Reis amb la família.
—Caram!
—En acabar la primera temporada d’Outlander em van començar a eixir projectes petits. El primer per a BBC Scotland. Scotland in a Day, una comèdia que s’estrenaria el dia del referèndum escocès. Va ser tot un èxit! Mesos més tard, quan la segona temporada d’Outlander estava a punt de començar, em van oferir tornar-hi, però ja no podia ser en pràctiques. Aquesta vegada seria l’assistent de guió. El colp dur va arribar quan em van dir que no seguiria en la tercera. Pensava que no hi tornaria a treballar mai més. Ara quan hi pense, ric. M’adone que va ser la millor opció. Ho van fer per mi, perquè sabien que estava preparada per a treballar sola i no ser l’assistent de ningú. Entre la segona i la tercera temporada d’Outlander vaig fer tres pel·lícules i una sèrie de televisió. Estava clar que ja no era una assistenta de supervisor de guió. I sort que no hi vaig tornar, perquè quan em van telefonar per a treballar en Joc de Trons vaig poder dir que sí!
—La de supervisora de guió és una professió molt sol·licitada?
—Al Regne Unit i Irlanda, els països on he treballat fins ara, la de supervisora de guió és una posició bàsica. És cert, però, que hi ha poques persones en pràctiques i és un departament al qual és difícil accedir. Jo vaig tenir sort i estic segura que el fet d’estar a Birmingham fent un curs quan vaig rebre la telefonada va ajudar a convèncer Margaret, la supervisora de guió, que es convertiria en el meu referent, que era la persona ideal per a la posició. No volia utilitzar aquest lloc en Outlander com a porta d’entrada a la indústria per a després fer alguna altra cosa. Jo tenia clar que m’hi volia dedicar, i el fet d’haver-me’n anat a Birmingham a preparar-me ho demostrava.
