Contra la sostenibilitat
Durant anys he defés el terme de sostenibilitat. La seua integritat, la seua utilitat. N’he explicat els orígens i el potencial, la capacitat d’entroncar amb conceptes transformadors d’educació ambiental i provocar canvis transversals. La qualitat que té de brúixola i cantimplora, com aquella utopia que escrivia Eduardo Galeano, que mai assolirem, però que ens permet avançar. Igual que el Sant Grial ens obria les portes d’una eterna joventut ambiental, social i econòmica: si era sostenible significava que no s’havia d’acabar! Quina promesa millor que esta, quin futur més desitjable que aquell en què sempre podríem fer el que voldríem sense esgotar el demà!
Tot el món ha anhelat durant dècades trobar esta pedra filosofal, capaç de transformar la sobrepesca en dofins somrients, la rompuda de terres en avitardes felices, els tubs d’escapament en escocells plens de flors i abelles. No obstant això, en algun moment del camí, alguns es van adonar que, en lloc de dedicar més temps, esforços i diners en este camí cap a la sostenibilitat anhelada, era més fàcil, simplement, tractar d’imitar-la. Pintar-ho tot de verd, invertir més en el departament de màrqueting que en el de medi ambient, influir per a aconseguir lleis menys dures i ambicioses, i estar així sempre a l’avantguarda d’estes. En un camí invers a la utopia de Galeano, van atraure la sostenibilitat cap als seus peus, per a poder així anar retrocedint fins a afonar-nos en el fangar a on ens trobem ara immersos.
Algunes veus, provinents majoritàriament de l’ecologisme primigeni i de departaments universitaris, van impugnar des del seu mateix naixement el concepte de desenvolupament sostenible, del qual es derivaria el de sostenibilitat, al seu torn. Moltes d’estes crítiques trobaven el seu germen en l’informe sobre els límits del creixement publicat el 1972 pel Massachusetts Institute of Technology. El que este informe qüestionava era el concepte mateix de creixement, i la seua perversa i interessada sinonímia amb el de desenvolupament. En ple procés conegut com a Gran Acceleració, en què la dimensió econòmica i energètica de la humanitat va pegar un estiró sense precedents, les costures biofísiques del planeta van començar a acusar-ne la tensió. La preocupació per la seua resistència —i el món que ens quedaria després d’un esclafit— justificava sobradament les anàlisis gens optimistes que es van fer sobre la possibilitat de seguir aquell ritme de creixement exponencial.
Per a esquivar la impossibilitat física de mantindre un creixement infinit en un planeta finit es va encunyar el terme desenvolupament sostenible. Les seues línies mestres consistien a incorporar el futur en les decisions del present, mirar més enllà dels nostres nassos en l’àmbit ambiental, però també en l’àmbit econòmic i social, ser conscients del llegat i de l’impacte que estàvem tenint. Aquella era, sens dubte, una visió valuosa, encara més en un moment en què el món estava immers en la Guerra Freda i el reaganisme marcava el pas. Així doncs, les esperances de diverses generacions d’activistes, polítics i acadèmics van cristal·litzar en aquell concepte, perillosament dúctil fins i tot després que l’ONU n’encunyara esta definició formal: “Satisfer les necessitats de les generacions presents sense comprometre les possibilitats de les generacions futures d’atendre les seues pròpies necessitats.”
En cap moment es qüestionaven ni es definien les “necessitats de generacions presents”. De quines generacions parla exactament? Perquè, encara que compartisquen espai i temps en este planeta, les necessitats autopercebudes d’un estatunidenc ric i d’una marroquina pobra —per posar-ne un exemple entre els milers possibles— són dramàticament diferents.
La segona part de la frase insistix en la confusió: sense comprometre les possibilitats de les generacions futures d’atendre les pròpies necessitats. D’acord. I si per satisfer-les limiten les opcions dels que vinguen després? De quant de temps després parlem exactament? En quin moment una generació deixa de ser futura i entra en al terreny térbol de l’especulació? Amb totes estes preguntes sense una resposta clara, l’excusa perfecta per a la procrastinació està servida: “ja s’apanyaran. Alguna cosa inventaran. Nosaltres també ho vam tindre difícil i ens va tocar bregar amb problemes de tota mena”.
TEST
