Crítiques musicals
CRÍTICA 1. Òscar Peris és un jove cantant valencià que es va donar a conéixer fa dos anys amb
el disc Zero per infinit. I no ha passat molt de temps abans de presentar-nos aquest
nou treball, amb unes cançons prou elaborades, tant melòdicament com pel que fa
al text, i cantades amb una veu nasal ben particular. Acompanyat per l’instrumentista
Roger Gascon, Òscar ens ofereix unes cançons que mostren les seues
preocupacions, sobretot pel que fa a la situació de la llengua ("Emergència
lingüística"). Si a "Un noi de poble" es fa ressò dels resultats polítics del populisme, a
"Socialisme espiritual" somnia en un nou sistema que supere els encotillaments
actuals.
CRÍTICA 2. Voraigua és un duet format per Muntsa Moral i Paul Perera que s'estrena
discogràficament amb aquest àlbum, Meandres, bastit al voltant del tema de l'aigua.
Comença amb uns tocs de flamenc, que després es transformen en una mena de
cant que crea un clima de llegenda. De vegades, la veu masculina i la femenina es
combinen, però el més habitual és que la Muntsa Moral exhibisca en solitari les
seues possibilitats vocals, més lligades a la sensibilitat que no a la potència, i que
arriben sovint a un gran nivell expressiu, en un bell diàleg amb el piano de Pau
Perera. Un àlbum molt suggeridor, que vessa sensibilitat.
CRÍTICA 3. Els últims àlbums d'Enric Hernàez eren Prop la via del tren (2017) i Himnes (2019)... Ara
arriba aquest 10 cançons amb els teclats i les guitarres d'Enric, la percussió d'Álvaro
Pérez i la guitarra de Mario Maeso. Mario és l’autor de "Divan", l'únic tema que no
està signat pel cantant, a banda de "Cara", un tema compost sobre un text de Mercè
Serramalera, que hi posa la veu. Hernàez observa, sent, juxtaposa imatges tot creant
ambients i sensacions, i sense fer cap judici, tot i que a "Les trompetes de Jericó
(pregària per la desaparició de Donald Trump)" mostra una indignació apocalíptica,
matisada per un rerefons jazzístic.
CRÍTICA 4. Sequoia és un grup format per Víctor Llonch, Edu Vilardaga i Ramon Pedret. En el
seu primer disc, Vint-i-pocs, reflexionen sobre la joventut des de la joventut, i
presenten una estètica lligada als referents folk, sense oblidar algunes escapades
cap a la música electrònica. A més, escriuen uns textos interessants que volen
reproduir sovint les petites coses de la vida quotidiana (en aquest sentit, "Van ser
molts anys" és una petita joia). Són cançons que fan sentir el pas de l'adolescència a
l'edat adulta, de les emocions pures a la seua gestió intel·lectual. Algunes cançons
són en anglés, però la major part estan escrites i cantades en català.
CRÍTICA 5. En pocs anys, la jove Gemma Humet s'ha consolidat com una de les nostres veus
més interessants, però en aquest últim disc aferma també el seu talent com a autora
i compositora. L'àlbum Màtria està plantejat des d'una sensibilitat feminista
polièdrica. S'obri amb un breu poema de Maria-Mercè Marçal ("Damunt un cel de fil")
i es tanca amb un text ("Mare") que mira de fer compatibles els lligams teixits per
l'amor i els anhels de llibertat. Entre la tendresa i la revolta, elabora un discurs poètic
coratjós i estèticament atractiu, gràcies a una veu que posa la tècnica al servei de la
comunicació i a unes línies melòdiques encertades.
CRÍTICA 6. En Manel Joseph és un tot terreny incombustible i Postal de la Mediterrània és un
dels seus millors treballs i el més unitari, basat en textos de Manuel Dolz i música
del saxofonista Pep Torres. Es tracta d'un recorregut tant geogràfic com musical per
la Mediterrània en el qual la preciosa cançó "Mercè" clava les arrels en la bossa nova.
Els textos de Dolz parlen de vides que es troben i se separen, del mar que ens
bressola i del dolor que s'hi passeja, de la vida que fa mal, però que ens obliga a
estimar-la amb passió.
CRÍTICA 7. Xavier Carles i Xavier Batllés no descansen: pocs mesos després del seu quart
àlbum conjunt, arriba Ànima nua, en el qual Xavier Carles s'anima a cantar. Com
sempre, la música impecable de Xavier Batllés, que disposa de selectes
col·laboradors, cantants i instrumentistes, es posa al servei de la paraula. L'àlbum és
una passejada a la recerca de la bellesa, una reivindicació de la llibertat creativa i de
les possibilitats del mot i del so. Un dels moments més curiosos del disc és
"Sospirança", una meditació sobre com haurien de ser els arranjaments de
l'anomenada "cançó d'autor", i de com la paraula i la música s'han de relacionar
mútuament.
TEST
