Progrés
El segle XIX va ser un segle d'optimisme basat en l'avanç
generalitzat de les ciències: moltes van nàixer llavors i pràcticament totes
van adoptar la forma moderna com les coneixem hui en dia. Va ser un segle molt
més de ciència que de tecnologia: en aquell moment eren realitats ben
separades, amb objectius i mètodes distints. La relació estreta entre ciència i
tecnologia no es produïx fins al segle XX.
Certament, la majoria d'edat de la ciència va ser vista com
la clau que obria la porta a un futur millor per a tothom. El fet que el segle
haguera vist la implantació de la maquinària industrial i de la llum elèctrica,
l'aparició del telèfon, dels cotxes, o el naixement de la ràdio, va reforçar la
idea d'un progrés creixent que pareixia que no havia de tindré aturador. És en
aquella època quan molts pobles i ciutats comencen a posar als seus carrers
noms fins aleshores tan impossibles com carrer del Progrés o carrer de la Indústria.
Este entusiasme científic, però, no va durar gens. En els
primers anys del segle XX, ja se sentien veus que alertaven sobre les
dificultats del progrés i tenien dubtes sobre el caràcter suposadament
beneficiós dels avanços científics, que no arribaven a tothom, però que es
posaven al servei de la indústria de guerra. Les esperances passades, doncs, s'esvanien
a poc a poc. El progrés esdevenia un mite científic i social que calia revisar.
En el segle XX ens hem vist abocats, per tant, a mamprendre
la revisió d'este mite: la realitat política i bèl·lica de bona part del segle,
que ha vist l'opressió i la destrucció amb mitjans tècnics i amb coneixements
científics extraordinàriament poderosos, ha mostrat que això que anomenem
«progrés» té manifestacions molt dubtoses, i que és ben cert que sempre pareix
més gran del que és en el fons. Alhora, però, no es pot negar que hi ha hagut
avanços importants en molts camps, particularment gràcies a la informàtica -amb
aplicacions en totes les àrees de la vida-, a la irrupció explosiva de les comunicacions
i de les xarxes socials i, per descomptat, als avanços biomèdics, que mereixen
una menció especial. En tots estos camps, el segle XXI ha agermanat ciència i tecnologia
amb una força impensable al començament del segle XX.
El fet és que, entre nosaltres, conviuen la fascinació i el
desig del progrés amb el temor pels efectes d'un progrés descontrolat o
controlat per uns quants. És per això que molts es pregunten si hi ha realment
progrés o què és això del progrés. Potser ens podem acostar a una resposta si
desfem la confusió existent entre «avanç» i «progrés».
«Avanç» significa sempre «anar endavant» i, segurament,
també «evolució». Però no és clar que este anar endavant signifique
automàticament «prosperar» o «millorar», senzillament perquè no és clar que el
canvi haja de significar una millora. És cert que els avanços més constatables,
els avanços tècnics, en els productes, en la seua manipulació, en el seu ús, no
acostumen a tindré marxa arrere. En canvi, els avanços en les idees, en els
costums, són molt més discutits i discutibles, i són, en tot cas, més fàcilment
reversibles.
Per això, la pregunta «hi ha hagut progrés en la història de
la humanitat?» es pot respondre amb més facilitat si distingim el progrés
tècnic o tecnològic de l'ideològic o moral Els dos van units a la manera de
viure dels humans, els dos poden ser la causa d'una vida millor, però no sempre
ho són. I no sempre es poden distingir netament els dos progressos: que
s'inventaren certes màquines domèstiques va fer que la dona -perquè llavors era
bàsicament ella qui portava la casa- quedara un poc més alliberada de faenes
feixugues i poguera tindré més temps per a altres coses, o les poguera compaginar
amb altres tasques: que es perfeccionaren les armes de foc va fer que molts hòmens
es dedicaren a la caça o foren enrolats per a la guerra. Com més aplicable ha sigut
una nova tècnica a un sol ús, o a molt pocs, menys repercussió ha tingut en
àmbits més generals de la vida, o hi ha tingut una repercussió més retardada.
La darrera virtut de la tècnica no ha sigut mai merament
tècnica, sinó també ideològica, política, social moral I, per tant, les
tècniques de vegades han canviat les idees, però sovint les idees han acabat de
condicionar l'aplicació de les tècniques. Això ajuda a entendre el conflicte,
fins i tot la tensió, entre avanç tecnològic i avanç ideològic o moral Sovint
pareix que l'avanç tècnic és, per raons pràctiques i econòmiques, superior a l'avanç
moral De fet, els humans hem creat situacions de progrés tècnic absolutament
fantàstic, sense que hàgem progressat personalment i col·lectiva de forma
adequada.
Hui, la idea que tècnicament tot és possible ja no és una idea de progrés sinó de capacitat, de poder. Perquè resulta que ho podem fer quasi tot, però no ho podem aconseguir tot. Els ideals són una altra cosa, i la tècnica ja no és un ideal Des d’este punt de vista es pot respondre la pregunta sobre el progrés de la humanitat, sobre allò que anomenem «progrés»: estem immersos en els avanços tecnològics més impressionants que ha viscut mai la humanitat: també és evident que algunes idees van transformant la consciència moral pública (per exemple, pel que fa als drets de les dones, de la infància, al respecte per opcions sexuals o ideològiques diferents). Tot i això, per desgràcia és constatable que els humans no estem a l'altura dels nostres propis valors, de les nostres pròpies conviccions. Que la nostra vida siga tècnicament millor no vol dir que siga humanament millor, més agradable, més digna. Allò que anomenem «progrés» no és, doncs, la mera acumulació d'avanços tecnològics, sinó que consistix a aconseguir que estos avanços estiguen al servei de la millora social i moral de la humanitat.
TEST
