Lectura 43: PERVIVÈNCIES DE L'HORT VALENCIÀ

	Pervivències de l'hort valencià
	El paisatge d’Alzira, Carcaixent i altres poblacions limítrofes de la Ribera es troba a hores d’ara quasi exclusivament plantat d’horts de tarongers, però en molts encara podem trobar pervivències del cultiu de la morera que els va precedir, les fulles de la qual servien d’aliment als cucs de seda que es criaven a les andanes de les cases. Tot i que la morera es plantava a les hortes, la necessitat de guanyar terres de conreu va provocar que a partir del segle xviii es cultivaren formant horts. Tant l’hort de tarongers com l’hort de moreres parteixen del model de l’“hort jardí” valencià i tenen l’origen en el context de la Il·lustració. Tanmateix, en un primer moment, en el procés d’expansió del regadiu la morera va ocupar bona part de la superfície guanyada al secà. En traspassar la primera meitat del segle xix, el taronger començà a expandir-se sobre les noves terres transformades i substituí la morera als horts, fet que donà lloc al paisatge que ens ha arribat en l’actualitat. L’hort valencià es formà a partir d’unes quantes hectàrees de terra que habitualment es reunien mitjançant la compra de les parcel·les adjacents. Per a construir-lo, se n’anivellava la superfície a l’efecte de poder regar-la a manta i se’n tancava amb una paret tot el perímetre; posteriorment, s’hi perforaven diversos pous, el nombre dels quals depenia de l’extensió de l’explotació. Amb un pou es podia regar fins a una hectàrea més o menys. Per a elevar l’aigua, s’hi instal·lava una sénia de fusta, que l’abocava a una bassa de regulació. Des d’allí, per diverses canalitzacions de maçoneria, el cabal es distribuïa per tota la superfície de cultiu. També s’hi construïen una o diverses cases, en relació amb el règim d’explotació que es donara a la terra: en arrendament, mitgeria o explotació directa. Tot i que no en disposem de referències escrites, l’alçària de les palmeres de molts horts que adornen els caminals interiors ens indica que aquest element vegetal ja formava part dels horts de moreres. Mossèn Cavanilles, quan recorre el camí que uneix Carcaixent amb Alzira al final del segle xviii, ens dona notícia de la plantació del primer hort de tarongers, realitzada pel rector Monzó. Fa referència a un hort amb una paret de tanca, plantat de tarongers, magraners i altres fruiters, que estava regat per diverses sénies que elevaven l’aigua del subsol, captada mitjançant l’excavació de pous. Aquesta descripció coincideix bastant amb les característiques de l’hort de moreres, tot i que ací el cultiu predominant és el taronger, tal com es desprèn de la quantitat d’ingressos que aporta. A més,  explica  que  la  qualitat  arenosa  d’aquestes  terres,  no  massa  apropiada  per  als  cultius hortícoles,  és  excel·lent  per  al  taronger,  que  hi  adquireix  un  extraordinari  desenvolupament vegetatiu, molt superior al que es produïa a les terres de regadiu, més argiloses i compactes. Els historiadors han pres aquesta referència com a inici del cultiu comercial de la taronja. No obstant això, el taronger no es va difondre tan ràpidament com es podia esperar, ja que una sèrie de factors en limitaven el desenvolupament. Per això, com ha estudiat Francesc Torres a Carcaixent i en altres poblacions limítrofes, durant el segle xviii i la primera meitat del xix les transformacions de secà a regadiu es realitzaren fonamentalment per a ampliar el cultiu de la morera, i no tant per a plantar tarongers. A partir del 1850 van començar a confluir una sèrie de factors que possibilitaren l’embranzida del taronger. L’expansió de la malaltia del cuc de seda (pebrina)  del  1854  en  va  ser  una  de  les  causes,  en  confluència  amb  d’altres  de  caràcter socioeconòmic, ja que la caiguda de la rendibilitat de la criança del cuc va provocar que aquesta activitat desapareguera quasi per complet en tan sols unes dècades i que es talaren les moreres que li servien d’aliment. La construcció de la xarxa de ferrocarrils a partir del 1852, juntament amb la generalització de la navegació de vapor, van crear les condicions per a respondre als estímuls llunyans de demanda de fruita fresca per part dels països europeus més desenvolupats. La introducció de sénies de ferro colat i de les bombes de vapor a partir del 1880 va possibilitar la superació dels límits que oferien les velles sénies de fusta, amb l’obtenció d’un cabal quasi il·limitat per al reg. D’aquesta manera, la gran demanda i els bons preus que assolia la taronja van estimular l’expansió del cultiu, que en un primer moment va partir de la substitució de les moreres que es trobaven plantades als horts i continuà amb la transformació dels secans. TESTS A