Picapedrers
Amb un martell, alguns punxons i un bona dosi de traça, els picapedrers eren capaços de modelar la roca. A les seues mans, les pedres es transformaven en teules, rodes de molí, etc. i, en el millor dels casos, escultures. Per això, com en tot ofici, hi havia molts graus d’especialització; perquè una cosa eren els trencadors que extreien els blocs de pedra de la muntanya, i una altra de ben diferent els picadors que treballaven la pedra basta i s’encarregaven de les tasques una mica més delicades, els acabats finals, però, eren més propis dels escultors.
Malgrat la seua importància a l’hora de construir qualsevol edifici, en època medieval, les titulacions específiques de picapedrer eren escasses. De fet, en moltes ciutats de la Corona d’Aragó aquests treballadors formaven part de les confraries dels molers, que es dedicaven a construir rodes de molí, o directament de les agrupacions de constructors. A Perpinyà, per exemple, rebien el nom de mestres de pedra i calç.
Mar enllà, terra endins
Com que la pedra és un material pesant i, per tant, difícil de transportar, la ubicació de les pedreres prop dels grans ports marítims —n’hi havia una a la muntanya de Montjuïc de Barcelona, per exemple — era garantia d’èxit. Les peces s’embarcaven i podien arribar fàcilment a l’altra punta de la Mediterrània. Més tard, el desenvolupament del transport fluvial i el ferrocarril van impulsar les rutes comercials de la pedra cap a l’interior. Ara bé, la veritable revolució va arribar al segle XIX, quan es va començar a utilitzar acer per fabricar la ferramenta i els processos de treball es van mecanitzar. Aleshores, la força del picapedrer ja no era indispensable.
L’art de trencar la pedra
Els picapedrers treballaven als pendents de les muntanyes, d’on era més fàcil extreure pedra. Però com que molt sovint es trobava en forma de grans roques compactes, calia buscar la manera de trencar-la. Això s’aconseguia amb l’ajuda de fustes, tascons o una bona càrrega de pólvora. La primera de les tècniques aprofitava la capacitat dilatadora de la fusta. I és que quan es mullava la fusta seca que s’havia introduït entre les escletxes, n’augmentava el seu volum i la pressió trencava la roca. Més endavant, es van usar tascons de ferro o fusta —peces de dues cares acabades en un angle molt agut— que a colp de martell permetien trencar la pedra. Amb l’arribada de la pólvora, però, es va agilitzar tot el procés. Només s’havia d’introduir una barrinada en un forat de la roca. Però calia fer-ho amb habilitat per aconseguir trencar la roca sense fer-la pols.
TEST
FONT: http://www.sapiens.cat/ca/notices/2012/01/bon-cop-de-mall-1675.php (adaptació)
