Els clàssics
Tot el món venera els clàssics. Són intocables quasi per definició. Els clàssics són creadors que, damunt dels seus valors objectius, tenen allò que jo dic adherències mítiques, que tan a sovint són les que determinen, no sempre de manera del tot justa, els prestigis generalitzats. Perquè una cosa és el moll de l’os de l’obra d’un creador, i l’altra allò que el temps, els interessos, la casualitat i l’oportunitat hagen pogut afegir. Les fames curiosament es llauren més a partir d’estos elements circumstancials agregats al nucli de les coses que no a partir de la qualitat i transcendència d’estes coses en la seua nuesa. Un clàssic és, doncs, algú a qui a qualsevol li faria vergonya dir que no el coneix. Em referisc al fet que no coneix el gros i el valor de la seua obra, ja que el seu nom i la seua fama segur que sí que els coneixerien. S’imaginen que algú s’atrevira a dir dels poemes d’Horaci que no n’hi ha per a tant?
Majoritàriament, les figures dels clàssics originals, grecs o llatins, només les coneixem a través de bustos de marbre. En el fons tots els veem com a sers antropomòrfics, però no palpables: la seua veracitat, en tant que persones actives, ha quedat com congelada, i s’han convertit en una espècie d’arquetip. A això s’ajunta que ens han arribat a través dels llibres de text de quan estudiàvem, embolcallats amb la consideració de ser els protagonistes d’aquells coneixements que, encara que tal volta no teníem massa fe en els clàssics, eren allò que calia conéixer i venerar. I després de la nostra etapa formativa, tots aquells noms han continuat disfrutant d’un reconeixement enorme.
I el cas és que, si ens parem a pensar, els clàssics van ser, en vida, persones com les altres. Amb aspectes negatius, defectes, contradiccions, misèries..., a part de la seua possible excel·lència “professional”. Com que els clàssics ens han arribat després de segles de veneració, i havent superat una espècie de carrera d’obstacles maratoniana, hui som incapaços de posar-los en qüestió com qualsevol altra cosa. Ja no són les persones que havien sigut: són clixés.
Tampoc tenim en compte que de clàssics, pel camí, se’n poden haver perdut molts, ja que en temps passats la capacitat de conservar i reproduir la seua obra era molt més imperfecta que la que tenim ara. O siga que ens han arribat uns quants clàssics i sengles obres, i estes tal vegada no són sempre les més interessants o ens han arribat mal transcrites. O mal traduïdes o interpretades pels ulls actuals. Llegir un clàssic sense notes a peu de plana es fa difícil: algú que en sap més que tu et guia i et dona les pautes per a poder entendre’l millor. La frescor de la lectura, per tant, es perd. Ara bé, sembla que tot això és igual: es tracta d’obres clàssiques, i per este únic fet ens hem posat tots d’acord per a acceptar i proclamar que són modèliques.
Clàssics, de fet, no ho són només els antics. Georges de La Tour és un dels grans clàssics de la pintura francesa del segle XVII, però la seua obra es va anar difuminant amb els segles de manera que calgué que algú la redescobrira, i ja en el segle XX, la identificara i la recopilara per a posar el seu autor en l’altar dels grans pintors de tots els temps. Quants La Tour —pintors, però també escriptors o pensadors— hi haurà encara amagats baix de capes de desconeixement i que mai afloraran o que tardaran molt a fer-ho? Ara, l’afortunat La Tour ja és un clàssic reconegut, fins i tot pel gran públic, i per això trobarà moltes facilitats per a fugir de la zona en què els artistes poden ser objecte de crítica.
Algú deu haver parlat alguna vegada de clàssics sense la reverència que generalment els envolta. Algú els deu haver considerat simplement persones. És una transgressió insòlita, que no haurà tingut després gran recorregut, però que segur que ha passat. Al marge de si tenien raó o no els transgressors, esta actitud resulta enormement saludable des d’un punt de vista general. Per què Botticelli —per exemple— ha d’estar protegit per l’armadura invulnerable de la impossibilitat de ser valorat com una altra persona humana? Pel fet d’haver viscut en el segle XV i haver generat des d’aleshores capes i capes d’adherències mítiques distorsionadores... i protectores? Ni ell ni ningú ha de ser immune a una visió crítica.
Tot i això, esta actitud no sol ser gens habitual. Els clàssics han entrat en els manuals i es convertixen en intocables, i en tot cas si algú s’atrevix a expressar que no li agraden prou ho fa en privat i en un context de broma, perquè dir-ho en públic seriosament en una tribuna solemne potser li portaria complicacions. Però, en realitat, com a persones de carn i os que van ser, els clàssics són tan qüestionables com les persones de carn i os d’ara mateix. I si fórem capaços de desprendre’ns del prejuí de la sacralitat dels clàssics, probablement podríem valorar objectivament que algú que viu ara mateix a cent quilòmetres de casa, o molt més prop, pot haver fet tants o més mèrits per a ser valorat com una aportació d’igual valor que qualsevol dels hòmens del bust de marbre. Però per a arribar a esta conclusió —si és el cas— els que ho jutgem hauríem de ser capaços de desprendre’ns de tota la influència que pesa sobre nosaltres.
Tot és qüestió de portar adherències mítiques o no portar-ne.
