Control facial
S’acaba de presentar “Face Control”, una exposició col·lectiva de vint-i-tres autors que tracten, des de diferents perspectives, l’ús que hui en dia fem, amb les noves tecnologies digitals, de les nostres cares i del control que se’n fa per part de tercers. L’exposició està comissariada per Urs Sthael, consultor i expert en fotografia contemporània, que ha reunit treballs de destacats fotògrafs procedents de diferents museus i col·leccions particulars. El nexe que els unix és que presenten exclusivament cares humanes i el tractament a què se les sotmet en l’actualitat. Així, parla del control que s’exercix sobre el nostre rostre des de dos punts de vista: el que fem nosaltres mateixos, de dins cap a fora, manipulant-lo per a ajustar-lo a com volem ser vistos; i el que realitzen des de fora sobre nosaltres grups amb interessos econòmics i polítics a fi de reconéixer, conservar i recopilar dades per a satisfer els seus objectius.
Pel que fa al primer aspecte, tots som conscients que les noves tecnologies, i especialment el mòbil i els programes d’edició digital, han portat fins al paroxisme la natural inclinació humana al narcisisme. El selfisme ens permet amb la màxima facilitat retratar-nos en tota classe de posicions i situacions, sense haver de recórrer, com abans, a l’ajuda d’espills, de disparadors automàtics o de tercers que ens auxilien. D’esta manera, la nostra imatge passa per davant de la resta de realitat, que es convertix només en el marc que l’envolta.
Però el que sobretot es planteja en el material que podem vore en l’exposició va un pas més enllà en el procés de manipulació per canviar les formes, els colors i altres característiques dels rostres a fi de dotar-los dels trets que els originals no tenien, però que són els que desitgem, o els que els volem donar. I sabem que això ja es pot fer amb complexos programes d’edició a través de l’ordinador. I que hui ja estan arribant als mòbils aplicacions des de les quals es poden modificar amb poques pulsacions les fotografies que acabem de fer: aprimar o engrossir els rostres, modificar-ne el color, corregir els ulls, deformar-ne els trets, etc. La manipulació no sembla tindre límits i la fotografia està perdent els valors testimonials que l’havien caracteritzada. Joan Fontcuberta ha teoritzat a bastament sobre esta deriva de la pràctica fotogràfica que ell anomena, en termes generals, postfotografia.
En relació al segon gran tema, l’exposició mostra exemples de treballs fets a partir d’imatges captades per càmeres de fotografia i sobretot de televisió en què els rostres són una manera d’obtindre informació gràfica de les persones amb finalitats identificatives o fins i tot de tipificació de possibles comportaments socials. Este és un corrent que ve de lluny i les sèries de fotografies de bojos en els manicomis o de delinqüents en les comissaries de policia havien sigut tractades ja en el segle XIX en el que s’anomena fisiognomia, que es pot definir com l’intent de traure conclusions sobre les propietats intel·lectuals o morals d’una persona a partir de l’aspecte i els trets del seu rostre. És certament un tema de futur perquè les tecnologies modernes faran que ben prompte tots els espais públics de les grans ciutats dels països desenvolupats estiguen coberts —la majoria ja ho estan— per càmeres que ens registren i seguixen els nostres moviments.
Esta aproximació és de màxima actualitat, i ho serà més, de ben segur, en el futur. Per això l’exposició resulta de considerable interés a l’oferir-nos els treballs d’uns artistes que en fan una constatació i alhora una denúncia, malauradament estèril. Moltes de les seues obres tenen un caràcter multidisciplinari, ja que combinen l’ús de la fotografia, el vídeo i tota classe de manipulacions digitals. Ací, a vegades, la fotografia és només un suport, o un simple complement, del conjunt de l’obra en què l’artista usa elements extrets de les xarxes. L’exposició té, per tant, un contingut conceptual i teòric que passa per davant dels aspectes de caràcter més plàstic, i això fa que la interpretació de les obres requerisca explicacions complementàries perquè l’espectador en conega l’origen i la intenció; d’ací que resulten molt rellevants els peus d’obra que les acompanyen. En conjunt, esta exposició té el gran mèrit de permetre que l’espectador conega i s’endinse en els corrents més actuals de la fotografia. Un aspecte molt interessant perquè habitualment les exposicions de fotografia acostumen a mirar cap al passat i a centrar-se en estils i figures del passat.
