L’educació com a camp de batalla
En les últimes dècades, el sistema educatiu ha sigut objecte d’enormes pressions a fi d’adaptar-lo a les necessitats del món econòmic. Si diem que l'educació és un camp de batalla, és perquè la política educativa dominant perseguix, sobretot, la seua eficàcia. Es tracta d’assimilar l’educació a la producció de capital humà amb l’objectiu d’augmentar la competitivitat econòmica en el marc d’un món globalitzat. És conegut l’argot que advoca per transformar els sistemes escolars d’acord amb el nou esperit del capitalisme. En este context, la innovació educativa apareix com la palanca del canvi que permetrà superar les limitacions de la formació que hui oferixen la majoria d'escoles, instituts i universitats. Al nostre entendre, la innovació educativa és un concepte paradoxal. Innovar és modern, sofisticat, busca el desenvolupament de novetats. Ara bé, innovar no implica necessàriament una millora. En el context educatiu, tampoc. Tot seguit analitzarem el rumb que està prenent en tres aspectes diferents: la innovació vinculada a les aplicacions tecnològiques, l’enfocament pedagògic de les competències i el paper de l'educació emocional.
Bona part del discurs al voltant de la innovació que invadix hui el camp educatiu ha quedat reduït a una qüestió metodològica buida de tota reflexió crítica i desconnectada dels entorns socioculturals dels centres educatius, així com de qualsevol aspiració política. Entre les múltiples propostes d’este culte a la innovació, brilla amb llum pròpia el paper de la tecnologia, que s’ha convertit en una autèntica ideologia amb què s’espera trobar la solució als reptes educatius de la nostra època. En l’actual model de negoci basat en el mercat de les dades, de la personalització i de l’atenció, la innovació pedagògica en marxa ha trobat la seua inspiració en la filosofia de Netflix, Uber i Pokémon Go, és a dir, formació a la carta, economia col·laborativa i ludificació com a base d’una educació tecnocràtica. D’acord amb la tecnoutopia imaginada des de Sillicon Valley, la fórmula és molt simple. En un context hiperconnectat, en què l’alumne és l’agent actiu i responsable del seu procés d’aprenentatge, es preveu la creació de llistes de reproducció educatives a partir de les dades processades per algoritmes. L’arquitectura pedagògica d’este model ja la trobem en els entorns d’ensenyança virtual. El rol dels professors, per exemple, s’ha vist transformat de dalt a baix. Les seues funcions es repartixen entre la producció d’alguns continguts i el disseny de propostes d’aprenentatge. No cal que es reforce la seua presència, sinó que, en molts casos, ni tan sols seran necessaris.
Així les coses, el desenvolupament de tecnologies educatives i infraestructures digitals està aconseguint configurar una indústria de servicis educatius personalitzats que amenaça clarament l’estructura actual del sistema educatiu, considerat des de fa molt de temps com un sistema burocràtic, costós i ineficaç. Quin interés pot haver-hi a seguir finançant un sistema públic d’educació si les multinacionals tecnològiques poden proveir un servici educatiu a la carta? En la mesura que l’educació està deixant de concebre’s com un dret de la ciutadania i està començant a transformar-se en una inversió, els usuaris consumixen estos servicis a fi d’obtindre competències que afavorisquen la seua ocupabilitat. Entrem així en l’altre pilar de la transformació educativa, i és que res de tot això és alié a la promoció d’un nou tipus de subjectivitat, materialitzada en la figura de l’emprenedor. La inversió permanent en capital humà que oferiran les noves plataformes educatives requerix també el desenvolupament d’un altre tipus de maniobres capaces d’operar en un pla psicològic i instrumental.
És ací a on cal situar el discurs pedagògic al voltant de les competències. La pedagogia de les competències es presenta hui com una innovació que ha de generar uns aprenentatges més integrats, més pràctics i més transferibles, i que té com a raó de ser la finalitat econòmica que s’atribuïx a l’educació. El gir que proposa este canvi de model s’orienta cap al cultiu de les competències que acaben convertint-se en un instrument de mesura del rendiment individual en termes de creativitat, capacitat d’adaptació i iniciativa emprenedora. Si el discurs al voltant de les competències troba tan poca contestació en el món educatiu és perquè compta amb la seua justificació pedagògica prenent com a referència la teoria de les intel·ligències múltiples. Això suposa, entre altres coses, la necessitat d’atendre la intel·ligència emocional dels alumnes i, per tant, la seua competència emocional. El grau de domini d’esta competència acabarà reflectint-se en l’àmbit social i laboral, i per això hui en dia es parla tant de la necessitat de fomentar l’educació emocional.
Arribem així al tercer pilar a través del qual les pedagogies d’inspiració individualista han anat impregnant el discurs pedagògic de llenguatge psicològic. Conceptes com felicitat, necessitats emocionals, motivació, autoestima són, juntament amb el diagnòstic de múltiples trastorns de l’aprenentatge i un ampli mercat d’etiquetes i classificacions en salut mental infantil, alguns dels exemples més representatius de la colonització PSI del discurs educatiu. Sens dubte, tot això cal relacionar-ho amb les transformacions dels camps científic i mèdic, i el seu desplaçament cap al paradigma positivista i empirista (classificació, mesurament, observació, avaluació, etc.), reforçat per l’impuls de les neurociències cognitives, que han penetrat amb força en el món de l’educació. A poc a poc, programes d’educació emocional inspirats en la literatura científica comencen a formar part de les pràctiques de moltes escoles, sovint basades en el noble objectiu d’estimular i potenciar la motivació i l’aprenentatge dels alumnes. El desenvolupament d’este tipus de programes s’ha vist també emparat per l’avanç en termes culturals i comercials de la ciència de la felicitat.
Edgar Cabanas i Eva Illouz, en un assaig recent, ens advertixen de fins a quin punt la felicitat s’ha convertit en un estil de vida, en una mentalitat i, en última instància, en un tipus de personalitat per a definir en termes psicològics l’ideal neoliberal del ciutadà contemporani. I és que la felicitat acaba tenint un paper cabdal per a obtindre el control de les nostres subjectivitats i modelar l’arquetip ideal del ciutadà neoliberal. Les tècniques i mètodes que desenvolupen els programes de psicologia positiva invoquen la satisfacció dels propis interessos, la gratificació emocional i la competitivitat, objectius prioritaris d’una formació que ha de preparar les noves generacions per a la implacable competició de la vida. En un moment en què la promesa de l’educació ha caigut, esta ha sigut substituïda per l'educació que promet la felicitat a través de l'educació emocional.
Des de la nostra perspectiva, la funció educativa capaç de sostindre el compromís pedagògic és aquella que –d'acord amb Hannah Arendt– es fa càrrec d’obrir el món a les noves generacions, de fer que el món (el que hi ha més enllà d'u mateix i de la potenciació productiva del seu talent) els parle i els interpel·le. I allò que els ha d'interpel·lar té a vore amb l’aprenentatge, amb la iniciació al coneixement i a les destreses, amb la socialització en la cultura d'una societat entesa en un sentit ampli, i no amb l’exaltació emotiva del jo i la seua autonomia. Si ens apartem de l’enfocament psicològic de l'educació i ens posem a treballar a partir de la cultura dotem les generacions jóvens dels llenguatges que els permetran comunicar-se, i dels instruments gràcies als quals podran fer front als esdeveniments quotidians, dels conceptes que els donaran els mitjans per a comprendre el que els envolta. Defendre el compromís pedagògic suposa assumir el rol que tenim com a educadors de presentar la cultura com a mitjà que permet l’accés al pensament, i per tant a créixer i aprendre.
TEST
