La insolència essencial de la veritat
Possiblement no anava gaire desencaminat el jove Nietzsche quan en Sobre veritat i mentida en sentit extramoral ens advertia que l’ésser humà experimenta un cert sentiment ambivalent davant la veritat i la mentida. L’ésser humà no fuig tant de ser enganyat com de ser perjudicat per l’engany. Només en desitja les conseqüències agradables, però és indiferent o fins i tot contrari a la veritat, sobretot, quan pot tindre efectes perjudicials o destructius.
Tanmateix, potser també té raó qui opina que la realitat (la veritat) és un estat que té un valor superior a la fantasia (la mentida). Sentim que la veritat no és una simple propietat abstracta dels nostres judicis, sinó una cosa essencial per a viure bé. Per exemple, fins i tot aquells que acostumen a actuar dins de paràmetres postmoderns, això és, inestables i efímers, segurament podran sentir-se commoguts amb les peripècies del protagonista d’El show de Truman quan decidix abandonar la plàcida vida d’aquell món que li havien construït expressament perquè hi passara la totalitat de la seua existència. Si haguera decidit quedar-s’hi, la seua decisió s’hauria interpretat com un signe de debilitat. En canvi, es valora la fermesa amb què afronta el seu futur, una situació plena d’incerteses, una actitud amb la qual és difícil no reconéixer un heroi autèntic. El grau del seu coratge es calcula en relació directa al grau de dificultat dels entrebancs que ha de superar per a alliberar-se de la mentida. Són entrebancs emocionals, psíquics i socials als quals ha de fer front, que l’encadenen a un món il·lusori. Christof, el creador del món on viu Truman, afirma que allò normal és acceptar la realitat tal com se’ns presenta. Esta és la raó que explica per què Truman mai no havia sospitat fins a aquell moment que tot el seu entorn era una farsa.
Queda palés, doncs, que tenim una natural disposició a creure en el que els altres ens diuen i, més encara, en el que ens diuen els nostres pares, la nostra parella o els nostres millors amics. El nostre saber, les nostres veritats, són fonamentalment creences; poques coses d’allò que prenem com a verdader les hem comprovades per nosaltres mateixos. En general, no acostumem a assegurar-nos de tot allò que escoltem, que veiem o que llegim. Som crèduls per naturalesa. Confiem en els altres i en el que ens diuen. Per què ens haurien d’enganyar? A més, és un fet fefaent que la mentida és més perfecta, més mentida, com més veritat sembla.
Però, esta veritat a la qual aspirem, pot ella sola lluitar contra la mentida organitzada? ¿La veritat sense ajut extern pot desemmascarar l’engany estructural si la mentida s’alimenta de l’opacitat i la manca de transparència? En situacions com estes, aplicar l’imperatiu categòric kantià resulta excessiu, llavors, si es pretén que la gent diga la veritat, cada individu ha de dir-la sempre, n’ha de ser exemple. Una mentida, quan és dominant, desqualifica les altres mentides perquè n’ha esdevingut l’única veritat. En estes situacions, la veritat autèntica només pot combatre la veritat falsa fent servir la mentida o l’engany. Truman enganya els seus guardians i només així pot alliberar-se de la mentida. Com, si no, es pot conéixer l’interior d’organitzacions que soscaven la societat? Infiltrant-se, fent-se passar per un integrant d’estos grups, guanyant-se la seua confiança. Perquè també per als fabricants de mentides, la veritat és un valor important, no els fa cap gràcia que ningú els enganye, són ells qui tenen el monopoli del frau i per això perseguixen amb ràbia a qui els ha defraudat. La traïció es paga cara entre aquells que fan de la mentida la seua professió, amb la seua vida. La mentida triomfa perquè en el fons la veritat és la regla.
Hi ha qui va més enllà a l’hora de valorar els efectes benèfics del compliment dels nostres compromisos i la veritat. La promesa complida va més enllà dels seus valors sociològics, perquè els transcendix. Té a veure amb un acte fundacional. Un acte que canvia la manera de concebre l’ésser humà. És, ni més ni menys, el pas de l’espècie humana de l’univers natural a un univers propi, exclusiu, específicament humà: l’univers moral. Este acte coincidix en el temps amb el fet de donar valor a la paraula. Quan a algú se’l reconeix com a “home de paraula” significa que este ésser s’identifica amb el que ha dit. Ser home de paraula o tindre paraula significa mantindre-la caiga qui caiga, aguantar-la malgrat les adversitats i a pesar que semblaria millor cedir als nostres impulsos vitals. En el moment en què la carn es va fer verb, paraula, la humanitat va aconseguir alliberar-se de les determinacions de la naturalesa. Esta emergència, inexplicable encara hui en dia per la ciència, va donar lloc a la singularitat humana: un ésser que és capaç de contrariar les exigències naturals. Cap altre ésser viu és capaç de fer callar durant uns moments els seus instints vitals. Només l’ésser humà gràcies a la paraula donada pot resistir-se a la biologia. La fermesa a l’hora d’expressar allò que es pensa i fer allò que s’ha dit implica no una continuïtat, sinó una ruptura, un salt en l’evolució de l’espècie en què els imperatius naturals deixen pas als imperatius morals. La paraula forma i estructura el caràcter i la consciència morals.
Un enfocament de la veritat també diferent és el que ens proporciona Michel Foucault quan planteja el tema de la parresia. El pensador francés entén este concepte com “el coratge de la veritat en qui parla i assumix el risc de parlar, malgrat tot; però és també el coratge de l’interlocutor que accepta rebre com a certa la veritat ofensiva que escolta”. Foucault destaca dos elements essencials en la parresia: d’una banda, la coherència i, de l’altra, la valentia. Per distingir el parresista del xarrador o del demagog cal que hi haja una harmonia entre el que es diu i el que es fa. A més, la valentia, l’altre signe distintiu, implica un risc, no només per a aquell que emet la veritat, perquè pot rebre les reaccions violentes d’aquell que es pot sentir perjudicat, sobretot si és una comunitat (democràcia) o d’aquell que té el poder (tirania), sinó també per a aquell que accepta escoltar-la. Podem considerar Truman un parresista modern? El ben cert és que reconeixem el seu coratge i la seua coherència en el moment en què decidix trencar amb tota la seua vida desconeixent les conseqüències de la seua decisió.
En el pròleg d’Ecce Homo, un Nietzsche ja més madur clamava que la vàlua d’un home es pot mesurar per la quantitat de veritat que pot suportar. La veritat acostuma a jugar-se en camp contrari, amb una gespa descuidada, davant d’un públic hostil i sota l’escrutini d’àrbitres poc fiables. Sorprén que encara hi haja algú que s’enteste a jugar en circumstàncies tan adverses. Tanmateix, sense este punt d’insolència, de ben segur que la veritat hauria desaparegut fa molt de temps de les nostres vides. .
TEST
