La privacitat esmicolada
Els nostres pares van créixer amagant la seua vida íntima i els nostres fills es dediquen a convertir-la en pública de la manera més normal. Entre els uns i els altres, la generació dels adults de hui vivim amb un desconcert notable esta alteració dels costums que, de fet, representa un canvi radical sobre la concepció que els individus de la nostra societat tenen de la seua identitat i dels valors que transmet. Els nostres adolescents i jóvens divulguen la seua vida minut a minut mitjançant les anomenades xarxes socials, i esta nova manera de fer trastoca categories molt sensibles de la nostra existència.
Els nostres fills sembla que viuen sense parets. L’assagista alemany Wolfgang Sofsky ens recorda que “un dels descobriments més importants de la humanitat és la paret. La seua importància és equiparable a la de la roda, l’aladre o l’escriptura”, perquè “assegura la llibertat personal”. De tan bàsic com és tot això, ho hem oblidat. Les parets de casa creen la possibilitat de la nostra vida privada i intima. Les parets ens aïllen i ens permeten que l'espai públic no envaïsca la nostra esfera més sensible i més vulnerable, el nostre regne de somnis, allí on podem desfer-nos de les diverses màscares que portem per a poder superar les obligacions laborals i socials de tota classe.
Anem un poc més enllà, no tinguem por. I si resulta que els nostres fills no concedixen cap valor especial a la llibertat personal? Si esta és la hipòtesi, el debat pren una tonalitat més fosca, més inquietant i més incerta. Una mirada superficial al que ens envolta fa pensar que la joventut gaudix hui, en les societats democràtiques desenvolupades, d’uns nivells de llibertat extraordinaris, sense precedents. Per tant, la paradoxa està servida: més lliures que mai i, alhora, també més ignorants que mai del valor intrínsec d'esta llibertat seua. O potser ells no consideren que exposar la seua vida en un aparador siga perdre llibertat, sinó guanyar-ne, perquè tenen necessitat d’experimentar justament esta dispersió constant de la seua intimitat, esta connexió contínua amb tot i tothom, esta aspiració a la ubiqüitat a canvi d’haver enderrocat totes les parets possibles.
Per què estem renunciant a este refugi que, d’altra banda, és el que fa possible retrobar-nos amb el silenci i amb nosaltres mateixos? Hi ha la resposta històrica, naturalment: els nostres fills no tenen consciència del cost d’esta llibertat personal de la mateixa manera que, en general, desconeixen que la democràcia és el resultat d’una lluita obstinada i no un producte natural de la vida col·lectiva. I hi ha la resposta tecnològica: les màquines han passat d’oferir-nos l’espectacle del món en directe a permetre’ns que siguem nosaltres els actors protagonistes d’esta representació incessant, i això ens ha fascinat.
Els nostres fills semblen encantats en el seu món feliç sense parets. Una societat sense secrets? Una vida transparent? Una existència en contínua exposició a la resta d’individus? Els missatges, categòrics i anecdòtics, rellevants i banals, tots barrejats, circulen en totes direccions i, com de passada, trauen a la llum, amb mil·limètrica precisió, cada gest i cada mot de la nostra vida menuda, de la nostra intrahistòria modesta i única. Això no havia passat mai en tota la història humana.
Vos fa por una privacitat esmicolada? Des del segle xix i la revolució romàntica, la privacitat ha servit per a la construcció del nostre univers íntim, enfront de l’Estat, del mercat i del veí. La nostra identitat personal ha anat lligada, fins a hui, a este terreny de joc tan especial. El ciutadà de les societats desenvolupades havia aprés que hi havia un paradís assequible on cada dia podia retirar-se, després de la faena i de les relacions socials, per a reconstruir-se, perdre’s, trobar-se, somiar, plorar o riure’s del mort i de qui el vetla, sense haver de donar cap explicació a cap poder ni a cap altre ciutadà. Això, en estos moments, la és un castell assetjat.
 A |
 |
A |
