Tindre la batuta pel mànec
La igualtat d'oportunitats en l’exercici professional entre
homes i dones obri un gran interrogant a l'hora de tractar l’arquetip femení
alçant una batuta davant d’un centenar de músics per conduir-los pels viaranys
dificultosos de la música simfònica. La dona, que la societat ha relegat des de
la nit dels temps a la llar, la família, la procreació o les tasques més dures
de la vida rural i de la indústria, ha anat obrint l'escletxa de la modernitat
social del segle XX amb la participació en l’àmbit polític, amb l’accés a
l’educació universitària i amb la conquesta de l’activitat professional.
En aquesta escletxa oberta a base de moltes reivindicacions
públiques encara vigents, la presència de la dona en el món musical ha superat
diverses etapes. La primera va ser la irrupció en l’escena operística, com a
cantant en rols que, en les èpoques de l'eclosió de la lírica, només podia
exercir el sexe masculí, encara que haguera de ser castrat. En el segle XIX les
revolucions burgeses van significar la democratització de la música de saló
gràcies a la fabricació del piano modern, que socialment es va erigir en
l'instrument icònic d'aquella classe social, que buscava refinar el seu
pragmatisme econòmic deixant que el sexe femení protagonitzarà les vetlades
musicals en l'àmbit privat davant del teclat. Aquest canvi sociològic va
comportar l'accés de la dona a un nou llenguatge musical més sofisticat i al domini
d'una mecànica que fins aleshores no havia estat apta per a ella. En aquesta
època del Romanticisme es van obrir camí figures com Clara Schumann o Fanny
Mendelssohn. I el seu exemple, sempre emulant les proeses virtuosístiques
masculines, va donar la volta al món i ara les reivindiquem com les pioneres de
l’alliberament musical en clau femenina. Ja ben entrat el segle XX les
orquestres simfòniques europees encara no admetien músics de sexe femení.
L'Orquestra Filharmònica de Viena no va admetre una dona entre els seus mestres
amb plaça fins al 1997. No va ser fins al 2003 que una dona, Ursula
Plaichinger, amb 27 anys, va poder pujar al pòdium del Musikverein per a
demostrar que el gènere femení també està capacitat per a transmetre un gest
sonor a una comunitat de músics que interpreten una mateixa obra amb diferents
instruments.
Segurament hauríem de fer una anàlisi detallada del que
representa socialment una orquestra i de com es va formar en els seus orígens,
per entendre que a la tradició cultural d’Occident li haja costat tant arribar
a obrir les portes a les dones per accedir a aquesta condició privilegiada
d’autoritat i de domini que concedeix la direcció d'orquestra, encara que
actualment siguen poc més d’un 5 % d'aquest sector. La figura del director
d’orquestra no és tan antiga com sovint ens imaginem, sinó que sorgeix amb
força, justament, en un context imperialista, napoleònic, beethovenià, que va
propiciar el reflex social en l'àmbit musical del líder erigit, dalt d’aquest
pòdium simbòlic, en el màxim representant d’una societat; el que sap conduir,
el que sap dirigir, el que sap imposar en col·lectius diferents, en seccions
sonores molt diverses, com ara la corda i el metall, una única voluntat
artística. La divisió del treball musical, que es pot equiparar amb la divisió
de la classe obrera, només pot quedar unida sota aquesta vara de comandament
tan subtil que és una batuta. Per això, quan es parla de directors d'orquestra
que han fet història, els seus noms sonen al costat de substantius com carisma,
autoritat, força...
La dona no només ha de fer l’esforç d’irrompre en aquest
camp de coneixement tan exclusiu i minoritari de la tradició musical sinó que
ha de vèncer els prejudicis que pateix la seua condició per a poder assumir una
autoritat que la societat no vol atorgar-li. Aquest és el conflicte principal
en el qual es troba la condició femenina al capdavant d’una orquestra.
Evidentment, aquests prejudicis van quedant superats a poc a poc, any rere any i
concert rere concert, quan l’aparició de la dona a dalt del pòdium es va
assimilant com una normalitat equiparable amb l’ascens d’una dona al capdavant
dels consells d’administració de les empreses. L’art és el mirall del nostre
comportament social i ens transmet la mirada de l’artista en les millors
condicions en les quals pot desenvolupar la seua creativitat.
En les últimes dècades, les dones, majoritàriament de l'àrea
anglosaxona, s’han anat imposant com a directores en l'escenari simfònic i
operístic. Tal vegada és cert que l'ascens de les dones al pòdium simfònic
també simbolitza un canvi de valors del que està acceptat en l’inconscient
col·lectiu respecte a allò que implica la direcció orquestral. La condició
femenina sempre ha caigut en el risc d’emular la gestualitat i l'actitud
masculina per poder equiparar-se amb l’altre sexe i ser admesa en l’àmbit
públic. ¿Hi podem trobar diferències, entre homes i dones, en aquest àmbit, o
hem d’aconseguir que la condició de persones, d’éssers humans, per damunt de la
morfologia biològica, desfaça aquesta dicotomia? És una qüestió que només
podrem respondre amb el temps i amb la perseverança de voler donar les mateixes
oportunitats a tothom.
Més enllà del fet artístic, de la paraula sonora que pot aportar l’univers femení per a completar o complementar el masculí, la condició femenina podria significar aquesta nova gestualitat intel·lectual i física en un dels oficis més arrelats a l’imaginari occidental per donar una musicalitat que ens porte cap a aquests nous valors de comunicació, de sensibilitat. El repte més significatiu amb què s'enfronta la dona del segle XXI és el d’ocupar un lloc que la unisca amb l’altra cara de la població per a demostrar que el poder no només és tindré la batuta pel mànec, sinó saber transmetre nous paradigmes d’humanitat que ens ajuden a superar la injustícia. Que la música, paraula de gènere femení en el nostre idioma, parle per si mateixa.
TEST
