Les lleis del caos
Si bé, com deia Galileu en Il Saggiatore, l’univers està escrit en llenguatge matemàtic, els científics extrauen les paraules per a explicar-lo del mateix fons que la resta dels mortals. __0__ Per poc habituat que estiga el lector o lectora a la terminologia científica, pot reconèixer aquestes diferències en paraules com funció, cos, moment, espectre, imaginari, complex, treball, camp... Fins i tot imaginarà la diferent reacció de dos amics, un botànic i una matemàtica, davant d’una frase com "trau l’arrel de pi!”.
Moltes vegades, el significat habitual d’un terme pot servir,
per analogia, per a suggerir-ne o aclarir-ne l’accepció científica; d’altres,
però, pot produir sorpresa -i fins i tot perplexitat- trobar en un context
científic certes paraules. Possiblement aquesta serà la primera reacció en sentir
expressions com "teoria del caos" o "caos determinista”
Si amb aquest bagatge tractem ara d’imaginar què pot ser una
teoria científica del caos o, per si no fora prou, del caos determinista, la
perplexitat està servida. __2__ I cal reconèixer que, per les raons que siga, norma
i desordre, determinisme i caos, són paraules que no ens
casen bé. Per tant, què deu ser això del caos determinista?
De fet, la paraula caos, en el sentit científic que ara ens
interessa, sembla haver sigut usada per primera vegada el 1975 en un article
dels matemàtics Li i Yorke, encara que el principal resultat havia sigut demostrat,
fins i tot amb més generalitat, pel rus Sharkovski el 1964 en una revista
ucraïnesa. Un altre dels molts exemples de l’efecte de la incomunicació
científica!
Deixem, però, les qüestions històriques i tractem d’explicar,
encara que siga breument, de què va això del caos. Les teories deterministes (i
la mecànica newtoniana n’és l’exemple clàssic) impliquen que, conegut “perfectament”
l’estat d’un sistema en un instant determinat, la seua evolució posterior queda
absolutament fixada. D’aquí s’infereix la possibilitat de fer prediccions.
__3__ l'objecció és impecable, i així s’havia acceptat tradicionalment. Però el
fet no tenia més transcendència perquè hom pressuposava que els errors
originats en les prediccions estaven dins dels marges d’error inherents a tota observació
experimental. Clàssicament, aquests comportaments "desviats” que limiten fortament
la predictibilitat s’atribueixen únicament a la complexitat estructural del sistema
considerat.
Doncs bé, la teoria del caos determinista qüestiona aquestes
idees. Aquest canvi de plantejament és el que es va originar en els treballs de
Poincaré. Tot i que poden rastrejar-se contribucions importants en aquest àmbit
durant la primera meitat del segle XX, va ser a partir dels anys cinquanta quan
tota una sèrie d’investigacions multidisciplinars amb contribucions teòriques,
numèriques i experimentals, van portar a la necessitat d’acceptar que: a) el determinisme
més estricte és completament compatible amb la impredictibilitat més absoluta;
b) estructures d’innocent aparença per la seua organització poden presentar comportaments
veritablement perversos en la seua evolució temporal.
__4__Això vol dir que una mateixa llei pot fer que dos
sistemes preparats inicialment en estats pràcticament iguals acaben en la seua
evolució, totalment determinista, en estats molt diferents. En una expressió ben
gràfica, això és el que el meteoròleg Edward Lorenz va batejar com Defecte papallona’’.
I que, encara que ho puga semblar, no és simplement una coartada per als equips
de predicció de l'oratge en les televisions. El que vol dir és que, per
exemple, l’oratge que farà en A pot dependre del fet que una papallona bata o
no les ales en B. I si el lector és cinèfil pot recordar alguna imatge del film
homònim de Colomo.
La reflexió que se’ns acut immediatament és: tot això està
molt bé i pot ser molt entretingut, però, ¿és simplement un divertiment
matemàtic i una mera elucubració de teòrics? Certament, no. Durant els anys
setanta i huitanta es van publicar una allau de treballs que descobrien situacions
caòtiques pertot arreu. __5__ Evidentment és una exageració pensar així. I
això, per moltes raons.
