Roberto Abbado narcotitza el públic del Palau de les Arts

Palau de les Arts, València (5-11-2015). Concert-espectacle de pretemporada de l’Orquestra del Palau de les Arts amb direcció de Roberto Abbado.

Fitxa tècnica

____(0)____

Sixto Ferrero- València

D’aquestes coses, cal parlar-ne amb franquesa i recordar que no foren pocs els qui digueren que Abbado venia a València per ser qui és, el nebot del mític Claudio Abbado, o per ser italià. Com que l’intendent del Palau de les Arts també ho és, doncs, s’ha envoltat de dos titulars italians: Biondi i Abbado,____(1)____.

Anit era el torn de veure debutar l’altre director titular del coliseu valencià al capdavant de l’orquestra, aleshores, igual com feu Biondi fa unes quantes setmanes amb un concert simfònic a base de repertori assumit (aleshores fou Mozart). Abbado es presentà amb un monogràfic de Berlioz, parlem d’un repertori romàntic i dramàtic, element que fa de nexe amb la dramatúrgia i l’escenografia, perquè no cal oblidar que tots dos venen per dirigir òpera.

Abbado és, igual com demostrà Biondi, un director de conceptes ferms, ____(2)____.

Val a dir que anit l’Orquestra de les Arts mostrà un so bastant diferent del que ens va oferir amb Biondi. I, després de meditar-ho, trobe que al remat és un encert. Si amb Biondi el so conjunt d’orquestra fou vetlat, flexible, uniforme i molt clàssic, per això Biondi n’és un especialista, anit amb Abbado el timbre orquestral fou molt més brillant, lleuger, superflu —en un bon sentit—, i profund i transcendental quan requeia en l’ampul·losa zona dels greus. En tots dos casos, sembla que tant l’un com l’altre hagen estat tota la vida dirigint l’orquestra, i això, tal vegada es deu a un probable bon feeling entre els directors i els músics.

A Abbado, se’l veia satisfet, va dirigir per fer-ho amb contundència, amb exigència, amb entrades justes però directes, fins i tot amb anticipació, amb control del material i d’una gran massa orquestral i coral, ahir hiperreforçada per a oferir la Simfonia fantàstica, op. 14 i la seqüela Lélio, o el retorn a la vida, ambdues del francès Berlioz. Abbado va narcotitzar el públic de les Arts dirigint per dir ací estic jo, Roberto. Tot i que certs moviments estètics de la seua tècnica recorden Claudio, Roberto, a les clares, té entitat pròpia sense discussions.

Com saben, la reina de les simfonies programàtiques, la Fantàstica, ____(3)____. L’orquestració, pensada el 1830, és d’una dimensió i atreviment inaudit, el tractament formal, tot i que els convencionalismes clàssics foren trencadors, així com les melodies i harmonies en alguns casos fins i tot suggestives —més pròpies de l’impressionisme que encara tardaria a arribar bastants anys— com a conseqüència del descriptivisme.

Els cinc moviments programàtics permeten seguir una historia, es a dir que la musica permet configurar escenes mentalment, que compta amb el suport del text explicatiu (encara que anit no es va adjuntar al programa). Abbado potencià la descripció exigint dinàmiques extremes _____(4)____, la brillantor del timbre conjunt de l’orquestra ajudà moltíssim en els moments triomfalistes de l’artista i el recorregut de la part més greu: violes, violoncels i contrabaixos unificaven un bloc sonor que s’introduïa en la terra.

Cal destacar els instruments solistes, perquè Berlioz els atribueix passatges on han de conduir l’acció del drama, així les flautes i oboès amb el corn anglès, el requint amb una intensitat i intencionalitat colpidora o els timbals que van estar transcendentals i tètrics amb aportacions d’altíssim nivell; igualment la corda de fagots estigué pletòrica en el darrer moviment. No obstant això,____ (5)____.

Tanmateix, Abbado va esprémer la simfonia i l’orquestra per aconseguir continuïtat, per impressionar el públic amb les possibilitats simfòniques, les quals amb el subtil i encertat joc lumínic (a càrrec d’Antonio Castro) d’anit, va rebre una ovació reiterada i amplament merescuda.

La segona part estigué continuista qualitativament, una orquestra contundent i lliurada a les exigències d’Abbado, qui mantenia la seua concepció romàntica equitativa amb un timbre determinat —personalista, que encara s’haurà de confirmar al llarg de la temporada—, i dinàmiques i frasejos al servei de l’expressió justa, sense exageracions ni presses, deixant que el drama continuarà, sense arribar ràpidament als extrems. Les segones parts, però, mai foren bones i, Lélio, o el retorn a la vida és un intent de Berlioz per a seguir amb l’èxit que li reportà la Fantàstica. És a dir, que l’obra és el que és i no dona més de si. Ara bé, seria injust no esmentar ni destacar l’aportació artística tant del Cor de la Generalitat, que tornà a estar sublim, compacte i expressiu com dels sengles solistes,____(6)____.

No tant convincent estigué l’actor Nacho Fresneda en el paper de Lélio, ____(7)____. Una aportació més aviat funcional.

Fet i fet, el concert-espectacle d’anit tingué una molt bona acollida de públic. Els preus populars, el format i les propostes funcionen. Tot fa indicar que s’està treballant en una direcció idònia per tal que el Palau de les Arts siga un contenidor de cultura de qualitat per a tots els valencians.

TEST