Pocs topònims europeus tenen ressonàncies més fantàstiques que el de Transsilvània. Dràcula, la novel·la immarcescible de Bram Stoker, i, sobretot, les seues transposicions teatrals i cinematogràfiques van projectar-ne una estampa molt característica en l’imaginari popular: la d'un territori nocturnal, de perfils gòtics i traços germànics.
Ara bé, la concepció d’un domini ombrós i indòmit, ancorat
en estructures feudals primitives, de costums pintorescos i superxeries arrelades,
precedia Stoker. De fet, l’autor irlandés pensava situar el relat a la regió
austríaca d’Estíria, probablement com a penyora de continuïtat amb la Carrmilla
de Le Fanu, la gran nouvette vampírica amb la qual tants deutes
contrauria. Però la circulació profusa d’informes geogràfics i articles sobre el
territori com Transylvanian Superstitions, d’Emily Gerard, va persuadir-lo
de triar l’escenari dels Carpats, que havien anat sedimentant la fama de ser
una de les “zones més salvatges i menys conegudes d'Europa", tal com la descriu
Jonathan Harker en la carta que enceta la narració.
Aquesta imatge tan suggestiva com deformant va acabar
sobreposant-se a una de més fidel i precisa. Perquè el “país de més enllà dels
boscos" és un dels grans espais de trobada i d’intercanvi entre pobles del
nostre continent i, en conseqüència, un magne cresol de civilització. Però
també és un dels llocs que evidencien de manera més descarnada les discòrdies
que una convivència desigual entre diversos provoca i la necessitat de
repensar-la en termes nous.
I és que el mosaic plurinacional de Transsilvània el formen
comunitats que han ocupat successivament el paper d’opressores i d'oprimides,
en un carrusel endimoniat que arriba als nostres dies. l’element hongarès i székely
—un subgrup magiar amb identitat pròpia— ha sigut central en la vida transsilvana.
En una lluita sense quarter per la primacia del relat, no només es vindica l'hegemonia
històrica de la nació hongaresa, sinó també l’obra multisecular d’articulació
d’aquell territori d’ençà de la fundació del principat en el segle xi fins a la seua incorporació final a Romania,
com a resultat de la desfeta austrohongaresa de 1918. No admet discussió que
Transsilvània és un cor antic de la magiaritat i que en va ser un refugi cabdal
en els moments més incerts.
Grans figures de les lletres, de les arts o de la política,
com György Ligeti, Sándor Körösi Csoma, o Ádám Bodor, en donen testimoni. Però
és també cert que la intransigència hongaresa en molts episodis històrics,
notòriament durant les revoltes de 1848 i la posterior restauració de l’ordre
imperial així com les polítiques de magiarització forçada dutes a terme, encara
projecten moltes ombres sobre els clams, justos i legítims, contra la
postergació patida al llarg del segle xx, accentuada amb el nacional-comunisme
de Ceaucescu i mai del tot corregida amb la recuperació de la democràcia.
Els romanesos, per la seua banda, mantenen la pretensió de
ser els habitants originaris de la regió en virtut d’una continuïtat de les poblacions
dàcies romanitzades al nord del Danubi molt controvertida. I si reclamen amb
raó que durant vora un mil·lenni foren desposseïts de drets polítics i limitats
a ocupar els estrats més baixos de l'escala social, a pesar de ser una majoria
demogràfica, la perden quan escamotegen a altres nacionalitats, ara que remenen
les cireres, allò que d’antuvi exigien.
Al seu torn, els saxons —en realitat colons alemanys establits
a partir del segle xiii al centre
i sud de Transsilvània— representaren una minoria de tradició burgesa, mercantil
i artesana molt sòlida. L’autonomia i la situació de privilegi que gaudien, no obstant
això, començà a decaure durant la segona meitat del segle xix. I l’estigma del col·laboracionisme
pangermànic en la Segona Guerra Mundial els va convertir en sospitosos
permanents durant la dictadura socialista. Quan en 1989 va caure el règim i van
obrir-se les fronteres, s’accelerà un degoteig migratori cap a Alemanya, on se’ls
oferia dret de ciutadania, que ha reduït la comunitat a mínims històrics.
Massa sovint s’ha aspirat a desembolicar tota aquesta troca, embrollada per la presència de moltes altres vetes ètniques —gitanos, rutens, armenis, hebreus, etc.— o religioses —catòlics de ritu romà i grec, protestants luterans i calvinistes, ortodoxos, jueus, etc.—, tallant algun dels caps de fil i amputant de forma irreparable la seua riquesa cromàtica. Però, al costat d'aquesta neciesa obtusa i rancuniosa, s’alcen ara veus a favor de la constitució d’un transsilvanisme més inclusiu per a les minories. Són només part d’un cor transfronterer que pregona l’oportunitat d'una nova convivència per a Europa, aquella en la qual els vampirs que ens han xuplat la sang —els impulsos assimilatoris, els autoritarismes centrípets, més monstruosos que els de cap conte de terror— siguen foragitats i cremen sota el sol del respecte a la diferència i el gaudi de la pluralitat.
|
|
 |
|
