La gestió del foc
És ben conegut en els ambients tècnics i científics que els
incendis forestals i el clima mediterrani van íntimament units, i que els
primers han actuat i continuen actuant com una força evolutiva de primer ordre
en els ecosistemes terrestres. També sabem que aquesta veritat és ben difícil
de comunicar a la societat, i que quan s'intenta explicar, s'entra fàcilment en
una espiral de politització dels missatges que descontextualitza el coneixement
científic per a posar-lo al servei de la polèmica i la interpretació esbiaixada
o partidista. Aquesta desconnexió entre La ciència i La interpretació social
rau en un bon grapat de tòpics assimilats per la ciutadania que, sense ser
totalment infundats, condueixen fàcilment a conclusions incorrectes.
La gestió dels incendis forestals en tots els països al
voltant de la Mediterrània s’ha caracteritzat, en les darreres dècades, per una
millora substancial dels mitjans i de les tàctiques d'extinció del foc, la qual
cosa ha permès reduir considerablement la superfície cremada en alguns
territoris, almenys temporalment. Però l’opinió de molts experts és que el
territori evoluciona cap a una etapa de grans incendis forestals, cada vegada
més extensos i devastadors, i amb un risc en augment per a La població civil.
Aquest fet ha disparat totes les alarmes sobre un problema creixent, però sembla
que les administracions públiques només s’han refugiat en les xifres de l'excel·lència
de la reducció del nombre o de la superfície dels incendis, resultants de les
inversions en l’extinció, és a dir, en la reparació i no en la prevenció -quan
totes dues s’haurien d’abordar-.
La solució és molt complexa, però fa ja més de tres dècades
que els investigadors i els tècnics més especialitzats van proposar la
necessitat de fer un tractament “quirúrgic" del combustible forestal,
sense necessitat d’actuar en tot el territori, sinó només en punts crítics, als
nodes on el foc pot incrementar fàcilment la seua velocitat i temperatura.
Parlem d'una idea ben allunyada dels tòpics socials ancorats en el manteniment
de boscos “nets", com els que només hi va haver quan es van repoblar les
nostres muntanyes en la primera meitat del segle XX, sobre els deserts en què
els nostres avantpassats van convertir la immensa majoria de la nostra
geografia al llarg dels segles XVIII i XIX. Ara per ara, tornar a aquesta
imatge, que fins i tot alguns atribueixen a un hipotètic i poc fonamentat
equilibri amb les poblacions naturals de grans herbívors, és absolutament
impossible.
Una part important del problema dels grans incendis
forestals rau en el fet que gran part dels nostres boscos són el que anomenem
“masses hipertenses", que actuen com a grans catalitzadors del foc i
augmenten la capacitat destructiva i la velocitat dels fronts dels incendis.
Des del nord d’Alacant fins al centre de Tarragona, una zona castigada pels
vents terrals i les tòrrides ponentades, hi ha milers d'hectàrees de pinedes de
pi blanc autòcton (Pinus hotepensis) amb densitats extremadament elevades,
sovint amb dos o més pins adults per metre quadrat, i que en un primer estadi
després del pas del foc eren autèntics mantells de plançons. Són, de fet, masses
d’arbres prims caracteritzades per una pobresa extrema en biodiversitat, amb centenars
d'espècies vegetals subjugades per la pinassa.
Aquest panorama, que fins ara ha afectat Les màquies i els boscos de Les muntanyes d’altituds baixes i mitjanes, s'enfronta al repte dels efectes del canvi global, i particularment al canvi climàtic: d'una banda a la progressiva pujada d’altitud de les espècies termòfiles i de tot el model d’ecosistema piròfit, encapçalat per les pinedes blanques i els argelagars; d’altra banda, a la pèrdua patent d'humitat global dels ecosistemes, potenciada per una baixada del nivell freàtic afavorida per les sequeres i les interminables extraccions d’aigua, la continua domesticació dels nostres rius, etc. Tota aquesta barreja explosiva puja en altitud d’est a oest cap a un territori on, a diferència de les cotes baixes, les antigues barreres que l’agricultura marginal i la ramaderia extensiva imposaven a la continuïtat de les masses forestals, han desaparegut amb l’abandonament humà del territori. Parlem, doncs, d’unes condicions que en pocs anys podrien desembocar en megaincendis de centenars de milers d’hectàrees, molt més greus que els que hem conegut fins ara. Una situació ruïnosa a la qual la ciència forestal intenta aportar solucions més adequades.
TEST
|
|
 |
|
