El bon salvatge ja no paga
Escoltat en un debat televisiu sobre els problemes que es deriven del xoc entre la concepció clàssica de la propietat intel·lectual i els nous canals de difusió i consum culturals i de comunicació: “Ara les idees són de tothom.” Les idees són verdaderament de tothom? Qui fa esta afirmació es mostra a favor d’una autoregulació social que deixe fora de joc les lleis que ordenen i arbitren l’ús i la possessió d’una sèrie de productes nascuts de l’esperit humà, afavorint així la gratuïtat neta i pelada o bé un pagament de tipus voluntari i simbòlic. Entenc que no són solament els músics, els escriptors, els cineastes o els dibuixants els qui oferixen al món les creacions del seu intel·lecte, és evident que també ho fan altres professionals com els enginyers, els arquitectes, els dissenyadors o els cuiners; d’este segon grup —vull subratllar-ho— ningú els discutix el dret de percebre una remuneració pel seu treball. En canvi, hi ha un corrent molt fort, cada vegada més present, segons el qual els qui pensen i elaboren els productes culturals han d’acceptar, si cal per força, que el fruit del seu enginy, del seu coneixement, de la seua constància, de la seua originalitat i de la seua habilitat no rebrà una contraprestació directa i clara de part de qui en gaudix. Els sons d’un disc, les imatges d’un film o els mots d’un llibre són presentats com a fruits silvestres a l’abast d’un nou i paradoxalment ben format bon salvatge.
Vivim una dislocació extraordinària de la relació entre el creador, la seua obra i el públic, tot això gràcies a les infinites possibilitats que ens oferix la tecnologia. Per resumir-ho, direm que el mercat de masses cultural es basava, fins fa deu o quinze anys, en unes indústries que, per uns preus assequibles, ens facilitaven còpies incomptables de tot allò que ens servix per a distraure’ns, pensar, emocionar-nos i formar-nos. Ara som nosaltres els qui podem fer estes còpies còmodament des de casa, sense pagar ni un cèntim.
Però el canal digital de difusió de l’obra artística ha esquerdat, sobretot, la figura del creador. Qui és l’autor? També he sentit, en boca d’un dels apòstols de la cultura ciberllibertària, que “tots som autors”. Per a il·lustrar este estrafolari argument, es posa com a exemple el fet que “tots podem escriure un blog o posar a disposició de la resta allò que fem”. Es podria pensar que allò que anima els qui sostenen que tots som autors i que les idees són de tots és una utopia igualitària basada en la conquesta final del coneixement com a instrument emancipador de l’espècie humana. A risc de llançar aigua al vi, soc més del parer que allò que mou esta mena de pensament és un relativisme ingenu posat al servici d’un miratge que confon informació i coneixement, consum i creació, comunicació i crítica. El fet que el públic puga actuar eventualment com a emissor (no solament com a receptor) trastoca algunes categories clàssiques i qui més qui menys pot sentir i experimentar que és artista, aprofitant que els nous canals mediàtics prescindixen de molts dels peatges i mecanismes que regixen en els àmbits habituals del mercat; això, com s’ha palesat, afavorix l’emergència de creadors jóvens i de noves propostes. Però esta dimensió positiva dels nous recursos comunicatius, cal reconéixer-ho, no elimina el paper d’allò que preexistia i que, poc o molt, es fonamenta en una traducció comptable i tangible de l’oferta i la demanda. Al capdavall, els creadors, quan es consoliden, i passen dels àmbits marginals a ser apreciats per públics més grans, comencen a tindré en compte que tot allò que veien com un obstacle ha esdevingut important per als seus objectius, inclòs el preu de venda d’un determinat producte sorgit de la seua inventiva. Ser un artista només per als amics no és un horitzó que entusiasme la majoria dels qui es prenen seriosament la creació; una altra cosa són aquells que practiquen l’amateurisme amb més o menys pretensions; d’estos, el món digital n’està ple.
Perquè, en definitiva, descarregar-se cançons, pel·lícules o llibres a cost zero no és una revolta ciutadana que transforme el planeta, sinó només una nova manera de fer de la clientela. I un desafiament enorme per a aquells que, amb tota la il·lusió, aspiren a poder menjar de les seues idees.
TESTS
 |
 |
A |
