L'endemisme: l'encís per la raresa
Fa poc menys de dos-cents anys, en 1820, el botànic ginebrí August Pyramus De Candolle aplicà per primera vegada el terme endemisme en un context biològic
(botànic). Amb esta paraula va definir aquells vegetals originaris d’una sola regió i que ocupaven una àrea de distribució reduïda. Fins aleshores el terme endemisme era exclusiu de la medicina i s’aplicava a aquelles malalties recurrents que eren pròpies d’un determinat territori. Des de llavors, l’ús de la paraula endemisme ha esdevingut constant en les diferents disciplines de la biologia, la biogeografia i l’ecologia.
L’atracció per conèixer, estudiar i conservar els sers endèmics és pràcticament universal. L’originalitat biològica de les flores i faunes es mesura pel percentatge d’espècies que hi són úniques, és a dir d’endemismes. I les principals prioritats de les diverses institucions regionals i nacionals que tenen atribucions sobre la salvaguarda del patrimoni biològic amenaçat se centren en les espècies endèmiques. Tanmateix, esta atracció humana per l’endemisme no és merament academicista. Alguns autors han plantejat la hipòtesi que l’atracció pels fenòmens, organismes i objectes que són rars és pròpia de l’espècie humana i es pot definir com a rarity-seeking syndrome (la síndrome de la cerca de la raresa). Allò de què només una petita part de la humanitat pot gaudir en exclusiva i que és vedat a la resta pel simple fet de ser rar constituïx l’eix sobre el qual hom pot explicar l’encís per la raresa: tant se val que siga la contemplació, o la possessió, d’una anomenada obra d’art com l’observació d’una espècie que viu en un illot menut o en una cova i que té una població minsa. Irònicament, però, el nombre d'espècies amb àrees de distribució restringides és molt superior a aquelles que es troben en nombrosos indrets arreu del món i viuen en diversos continents (cosmopolites). Tanmateix, el fet que les espècies cosmopolites siguen poc freqüents, i per tant rares, no ha encisat la comunitat científica de la mateixa manera com ho han fet les espècies endèmiques.
Estudiar el fenomen de l'endemisme comporta una faena feixuga, atzarosa, sovint especulativa, en què l’investigador ha d’interpretar, a partir de dades actuals, quina ha sigut la gènesi de l’espècie, quines són les espècies vives amb què es troba més emparentada, en quins territoris s'originà, i situar un escenari temporal per a la formació d’estes. No sols cal pujar al be dels gegants que Newton invocà per a poder veure més lluny, sinó que cal fer-ho mirant cap arrere, per a poder interpretar adequadament les petjades del passat.
Inconscientment, tenim una tendència molt accentuada a interpretar les espècies
endèmiques que tenen àrees de distribució molt reduïdes com si inevitablement foren estirps relictes, que en un temps degueren posseir àrees de distribució més extenses i contínues, i que successius processos les han fetes minvar fins a situar-ne un bon grapat davant de l’abisme de l’extinció. Bona part dels endemismes han pogut tindré un model d’evolució semblant i són anomenats paleoendemismes. Però les espècies rares no són necessàriament relictes. De fet, per a qualsevol ser viu, una àrea de distribució reduïda pot ser deguda al fet que l’espècie s’ha originat en temps evolutius relativament recents, potser en àrees aïllades i amb singularitats del seu sistema de reproducció i de dispersió que no han permès, dins d’una escala temporal curta, diguem-ne de centenars de milers d’anys, ni una colonització eficaç del seu entorn més immediat ni l'establiment de poblacions a llarga distància. Estes espècies són conegudes com a neoendemismes. La condició de paleoendemisme o neoendemisme no és més que una adscripció temporal en el cicle de qualsevol espècie: les espècies s'originen com a neoendemismes i s’extingixen, inexorablement, com a paleoendemismes, després de cicles d’expansions i contraccions de les seues àrees.
TESTS
 |
 |
|
