En els orígens, l’escriptura no va nàixer per a recollir la bellesa del món, la profunditat dels sentiments o els mites fundacionals dels pobles. Ben al contrari, l’escriptura naix com a comptabilitat dels queviures que entraven als magatzems dels palaus i dels temples de les ciutats antigues de Mesopotàmia que, posteriorment, havien de ser distribuïts entre la població. Val a dir que, en èpoques anteriors al neolític, l’escriptura no hauria representat cap avantatge. La vida seminòmada dels pobles, la subsistència diària mitjançant la caça, la pesca i la collita dels fruits naturals, l’absència de magatzems i l’existència de grups reduïts ben cohesionats feien innecessària, i fins i tot impensable, l’escriptura. Però quan la població creix i s’organitza en societats urbanes i jerarquitzades, la memòria ja no dona l’abast i cal portar els comptes de l’administració mitjançant registres escrits. Per això les primeres mostres d’escriptura deixen constància de la quantitat dels productes i dels productes mateixos, és a dir, una xifra i, a més, uns pictogrames (ovelles, vaques, mesures de cereals, etc.). D’això, ara fa uns cinc mil tres-cents anys.
Els estudis històrics han deixat ben establida i clara la línia de transmissió de l’escriptura des dels jeroglífics mesopotàmics i egipcis fins a l’alfabet que fem servir nosaltres. Cap al 1700 aC apareixen a la península del Sinaí inscripcions en què les figures de l’alfabet egipci se’ns mostren simplificades i deslligades del complicat sistema jeroglífic. És este alfabet protosinaític el que es troba en la base del fenici que rebrien els grecs, gràcies als contactes comercials mediterranis: l’alfabet que, segons l’historiador Heròdot, els mateixos grecs identificaven com el conjunt de “lletres fenícies”. També per la via del comerç (i no de la literatura excelsa), els grecs van transmetre l’escriptura alfabètica als etruscos, i estos als seus veïns llatins. Tot això en un període històric relativament curt: entre l’any 1000 aC, en què l’escriptura fenícia es mostra ja consolidada, i l’any 600 aC, en què este sistema arriba a Roma. Fins hui.
En les seues diverses versions (llatina, grecociríl·lica, àrab, hebrea, etc.) l’alfabet ha estat un instrument poderós, per ell mateix neutre, al servici de moltes i diferents causes. Doncs bé, tot el que hem produït amb l’escriptura ho hem fet amb devers un parell de dotzenes de signes: els signes alfabètics. Uns signes pràctics, facilíssims de dibuixar, amb els quals donem estabilitat i durabilitat als productes essencials de la parla humana en totes les seues manifestacions possibles i al llarg d’uns períodes substancials de la nostra història. I tot això gràcies a l’enginy dels antics escrivans que van saber fer les passes necessàries per a trobar el sistema de la màxima economia: un sistema que hui és, almenys potencialment, a l’abast de tothom.
És per això que, si encara hi ha gent partidària de la descurança i l'espontaneïtat davant de la norma ortogràfica, potser l’única alternativa seria posar-la davant d’un sistema logogràfic com, per exemple, el xinès... i invitar-la a controlar dos mil figures: les indispensables per a poder llegir un diari a Pequín. Perquè els sistemes alfabètics que ens han arribat són tota una sort històrica, una espècie de grossa de la loteria que ens facilita extraordinàriament el fet material d’escriure. I no val l’argument (que de vegades sentim) que cal escriure com es parla. Això és literalment impossible perquè l’escriptura és del domini gràfic i visual, mentres que la parla s’inscriu en l’àmbit oral i auditiu. Són territoris sensorials diferents i incommensurables. Seria com si volguérem “ensumar” una simfonia, o "veure” el perfum d’una flor, o “tocar” el soroll del trànsit.
TESTS
